Lluites antifranquistes i coses espirituals a La Galera

Sobre una de les tesis de Walter Benjamin a la llum de la sororitat a una presó de dones durant el franquisme

Si vivir es amar, yo vivo porque amo.

Si vivir es luchar, yo vivo porque lucho.

Lucho porque amo, amo con quien lucho.

Les «coses refinades i espirituals», afirma Walter Benjamin a la Tesi IV de «Sobre el concepte d’història», són vives a la lluita: a la «lluita de classes», a la «lluita per les coses tosques i espirituals». Ens en dona un llistat: «la confiança, el valor, l’humor, l’astúcia, la fermesa impertorbable». Poc s’hi entreté Reyes Mate al seu llibre Medianoche en la historia, dedicat íntegrament a aquest escrit de Benjamin. Aquestes virtuts o valors o qualitats o afectes –sigui com sigui que intentem anomenar aquelles «coses refinades i espirituals»– no encaixen en la filosofia de la memòria dins de la qual vol encaixonar Reyes Mate la filosofia de la història de Benjamin, queden fora del camp de visió d’una perspectiva enfocada en la debilitat i el sofriment de les víctimes, les quals són reduïdes a la passivitat més absoluta. Al seu comentari se les ventila Reyes Mate dedicant a cadascuna una frase més o menys enginyosa, ben bé per a complir amb l’expedient.

Mirem d’esmenar aquesta veritable «injustícia hermenèutica» –per dir-ho a la manera de Reyes Mate– intentant il·lustrar a guisa de comentari aquelles «coses espirituals» que viuen en la lluita – que no són botí separat de la lluita, que no són un producte aliè a la lluita, alienat. A la crònica autobiogràfica de Cristina Farré titulada Ho vam donar tot, un dels episodis del seu llarg recorregut militant ens ofereix una ocasió d’or per a percebre de forma concreta com es donen en la lluita aquells valors o virtuts o qualitats.

L’any 1969 el règim de Franco «va tancar la universitat catalana i va decretar l’estat d’excepció a tot Espanya per causa, segons ells, de la irreverent ofensa.» L’ofensa en qüestió fou llençar per la finestra de la Universitat de Barcelona un bust de Franco. Un gest tan simple, protagonitzat per l’autora de la crònica quan tan sols tenia vint anys, amb l’ajut del seu company Tono, va provocar un xoc al règim. És una crònica vital – perquè la militància al PCE (i) emplenà bona part de la seva vida– que s’inicia amb els anys d’infantesa, incloent-hi els precedents de resistència política ja dins de la família: així notòriament la militància catalanista del pare, però, passats els anys va descobrir l’autora també la gosadia, intel·ligència i paciència de la mare. Malauradament, diu, «per sobre d’ella hi va passar la piconadora de l’home que la va anul·lar en gran part i ella no va saber enfrontar-s’hi.» . I hi afegeix una observació molt benjaminiana: «Soc filla del que va quedar d’uns somnis no realitzats. I això em va empentar.»6 Del passat no acomplert –de les «generacions passades», dels «avantpassats esclavitzats»– prové una crida, és a dir, sorgeix una tasca i alhora la força per acomplir-la.

És llibre per a llegir i sobretot per a rellegir. Hi ha com diferents fils que el recorren, i que només en una segona lectura hom pot resseguir veritablement. Per exemple, un és el fil dels objectes –òbviament, el bust del dictador, però n’hi ha d’altres aparentment més modestos però molt més rics en significació: unes cigarretes, un encenedor, un brodat en una roba de sac... Un altre, el fil de l’educació i les emocions. El més visible i ferm és el fil de la sororitat. «A les dones, les meves i totes les altres» resa una part de la dedicatòria del llibre. I el primer capítol l’ha titulat: «La sororitat amb majúscules».

El gruix de la crònica és, és clar, la militància, bona part en la clandestinitat i en l’exili (Algèria, Colòmbia, Cuba...). Militància de família, car fou la parella, malgrat la diferència d’edat, del secretari general del PCE (i), Manuel Valverde Valseca. I militància en i amb la criança dels fills. Tot plegat narrat no només amb amenitat sinó amb gràcia, simpatia, bon humor. No és mera crònica –bàsicament és fruit de la reflexió passats els anys. Tot això fa que sigui llibre de llegir i rellegir.

Un dels episodis a parer meu més commovedors –precedit per un dels més durs, el de les tortures a Madrid– és el de la reclusió a la presó La Galera d’Alcalá de Henares. Episodi de militància, és clar, però sobretot un dels moments àlgids de sororitat. Característica comuna de les organitzacions antifranquistes comunistes de tots els colors era que funcionaven amb una cadena de comandaments molt jerarquitzada, rigorosa, disciplinada, centralitzada –centralisme encarnat en la figura del secretari general. «A l’època de l’efervescència militant, ens envaïa el dogmatisme i ens mancava flexibilitat», reflexiona un moment donat Cristina Farré. Tanmateix, a l’episodi de l’encarcerament a la presó de dones va florir una altra forma de militància –episodi que no pas casualment és un bell exemple de sororitat. No és casual tampoc que sigui l’episodi que ens permet il·lustrar aquelles «coses refinades i espirituals» que només viuen en la lluita, segons Benjamin.

A La Galera sobretot hi havia preses comunes. Entre aquestes, abans d’arribar Cristina Farré (militant del PCE(i)), hi havia dues presoneres polítiques. Encarnació Formentí Argenter i Pilar Pérez Benito (ambdues militants del PCE (m-l)). El dia que va arribar Farré a la presó:

«Em van acollir amb els braços oberts i amb el primer somriure sincer des de feia dies. (...) Fins a la meva arribada, eren una cèl·lula del seu partit. Amb mi, les coses canviaven. Seríem una comuna dins de la presó. Ho compartiríem tot i prendríem les decisions de manera assembleària totes tres. Consideràvem que la presó era un altre front de lluita que ens havia de permetre denunciar, fer feina per millorar les condicions de totes les dones, aprendre i avançar.»

En l’entorn repressiu i evidentment advers de la presó, es produí el miracle d’un altre tipus de militància, en un front més directe i immediat. És en aquestes lluites, molt concretes i molt situades, però no dirigides ni dictades per consignes del comitè central o del secretari general, que brillen intensament aquelles «coses refinades i espirituals» de la tesi IV de Benjamin. La sororitat de les tres militants ja no va funcionar com a «cèl·lula de partit», sinó que generà una experiència de militància horitzontal, assembleària i de suport mutu –entès aquest com a sororitat, i estès a la resta de presoneres. Una alenada d’aire llibertari.

La brutal repressió del règim dictatorial de Franco, com també la diguem-ne «cultura política i organitzativa» de les diferents variants del bolxevisme –marxismes-leninismes, siguin estalinistes, siguin maoistes, entre altres, els trotskismes, etc.–, explica i fins a cert punt justifica aquella organització centralitzada i jerarquitzada. Tanmateix, entre els moviments autònoms ja s’aixecava una veu crítica envers aquest tipus de militància. A la narració també hi apareix aquest funcionament de reunions clandestines – i perilloses, no ho oblidem–, aquesta dinàmica militant alimentada per la redacció de proclames, anàlisis i línies d’actuació, dictades des d’un comitè central, en el qual tenia un rol prominent el secretari general, i difoses a través de pamflets, butlletins clandestins i altres publicacions ciclostilades. En qualsevol cas, a La Galera aquelles tres militants comunistes van encarnar, si més no en les lluites concretes dins de la presó i amb la resta de preses, un ideal de lluita i de funcionament més proper a la pràctica llibertària que a l’ortodòxia marxista-leninista.

S’entreté l’autora a narrar algunes d’aquestes lluites, compartides o solidàries amb la resta de presoneres comunes. Lluites per les «coses tosques i materials»: una alimentació mínimament digna, la reclamació dels quatre xavos que pagaven per les feines laborals per si molt mal retribuïdes... Però alhora eren aquestes lluites també part de la «lluita de classes»; Farré explica de la Isabel, presonera amb qui va «teixir lligams entranyables»:

«Havia pres dos vestits a la casa on netejava. La mestressa la va denunciar. Condemnada a tres anys de presó. Amb un marit quasi cec i tres fills.»

Aviso que si haig de mirar d’il·lustrar aquelles «coses espirituals» que viuen en la lluita segons Benjamin, potser esguerro la lectura a aquells que encara no han llegit Ho vam donar tot i , com espero, els vagin entrant ganes de fer-ho. Vull començar amb l’humor. En una de les accions de protesta concertades amb la resta de presoneres, les tres militants es van plantar amb unes bosses plenes de taronges – que havien rebut de totes les altres preses– al despatx del director, «com unes mares de Nadal, repartint joguines. Igualet.» Les dones del sac, com diu el títol d’aquest apartat.

«Vam saludar molt educades el director. Li vam abocar totes les taronges sobre la seva taula immensa. La cara de l’home va ser d’esglai:

—Què és això? Què volen?

Mentre les obríem, li demanàvem que se’n mengés una, només una.»

Sense desmerèixer ni disminuir en res la força reivindicativa i l’audàcia d’aquesta acció, en podem apreciar la comicitat. No explico més, potser he explicat massa.

Pel que fa a l’astúcia (List), aquí hi entren indiscutiblement totes les argúcies per a passar i rebre missatges clandestins de l’exterior – o una flor seca «que havia crescut entremig del ciment del pati» de Carabanchel. Aquí destaquen aquelles que tenen com a protagonista una altra dona: la mare de l’autora.

«I, a més de convincent, era molt valenta. Venia carregada amb els cigarrets omplerts d’escrits que li donaven els camarades per a mi. Abans de seure, a l’altre costat de la reixa de comunicació –al penal d’Alcalá no hi havia vidre ni passadís–, es situava on hi hagués més forats, per anar-m’ho passant tot, i jo a ella.»

L’astúcia és , en la definició del terme alemany List, la capacitat d’aconseguir alguna cosa, sovint amb engany, que no es podria aconseguir per les vies normals. Ho deixo aquí. Convido el lector a llegir aquestes pàgines, per a descobrir altres detalls i un gir argumental en què la mare va haver de tornar a mostrar una valenta astúcia. També n’és il·lustració l’episodi de la cassola amb maduixes i moscatell, situació perillosa, tensa, emocionant, però que l’autora reïx a explicar amb humor. Pili ho tenia molt clar, això de l’astúcia com a «cosa refinada i espiritual» de la tradició dels oprimits, quan exclama:

«Però, què es pensen? Per qui m’han pres? De quin costat es creuen que estic? No podran entendre mai que mentir, en segons quines ocasions, és l’actitud més revolucionària que podem mantenir!»

Pel que fa a la confiança, primer cal dir que el terme alemany Zuversicht apunta, més que a la confiança envers els altres, a la confiança de poder arribar a assolir un resultat positiu. Així, havent aconseguit un èxit en una de les lluites, gràcies al suport mutu i la col·laboració de totes les preses, comenta Farré:

«L’autoestima global de les dones va pujar uns quants esglaons perquè havien participat en un acte per millorar les seves condicions d’empresonament.»

Aquesta autoestima global no és altra cosa que el que Benjamin denomina Zuversicht: la confiança en un mateix i en el col·lectiu per assolir resultats en la lluita. Molt lluny del victimisme de la filosofia de la memòria de Reyes Mate.

Molta tensió hi hagué en una altra de les lluites, la de les setmanades impagades. L’autora confessa que va arribar a pensar «que havia dut tot massa lluny», car potser «li havia exigit [a Isabel, la presa comuna amb qui tenia més lligam] el que no li corresponia ni podia assumir». No explico les escenes que precedeixen aquestes paraules, la d’un gest i unes paraules que la mateixa autora recorda com a massa bèsties, ni la de la neteja dels banys. Però em serveixen per a mostrar el moment en què hi ha un entrebanc, un obstacle que pot semblar que ja no es pot remuntar, i aleshores apareix la por. Aquí és on entra en escena una altra de les «coses espirituals» benjaminianes: el valor. L’accepció del terme en alemany, Mut, posa l’èmfasi en el fet de superar la por, el neguit que ens genera una situació, l’adversitat. Isabel va viure en cos i ànima un moment de fracàs i frustració – deixo a la curiositat del lector que es vulgui apropar al llibre els detalls d’aquest «viure en cos i ànima» el fracàs, a la ja esmentada escena dels banys. Però, en part esperonada per la jove Cristina Farré, però en bona part traient forces i valor propis, sepultats, però latents, va remuntar la por, el neguit, la frustració: «L’endemà, les preses ens van explicar que, a la nit, la Isabel havia pujat a un armariet i les havia descarregat una bona esbroncada.». Exemple de veritable valor. Com comenta l’autora: «Érem conscients [les tres militants] que, amb elles [les preses comunes], era un repte quasi impossible.» Hi havia la por, i la passivitat que genera la humiliació. Tanmateix, no deixaren de comptar amb la potència del Mut:

«Però tampoc no havíem oblidat que la força i la comunió entre dones que proporciona a vegades la misèria, són potents.»

La potència de les «coses refinades i espirituals» que neixen i viuen en la lluita per les «coses tosques i materials.». A més, en aquest cas amb la força especial de la sororitat.

L’últim terme de la llista de Benjamin, potser no pas sense intenció, és Unentwegheit, traduït en català com a «fermesa impertorbable». Es construeix aquest terme alemany, no gaire comú, a partir de la negació d’Entwegen, que vol dir «anar sense rumb, sense objectiu». Per tant, la fermesa impertorbable consisteix en tenir clar el propòsit, viure i actuar amb un objectiu. És el que aconsegueixen insuflar les tres activistes en la comunitat de preses de la qual acabaren formant part. Tancades per decisió de les funcionàries a les cel·les, separades de la resta de preses, constataren amb satisfacció que les preses comunes enmig d’una de les lluites «ja actuaven amb optimisme, convençudes de tenir la paella pel mànec»– havien adquirit ja aquella fermesa impertorbable a la lluita que va fer que aquesta reeixís finalment. Es van mantenir fermes fins a assolir l’objectiu de la lluita.

Per a acabar el meu intent d’il·lustració, a part de convidar-vos de nou a llegir Ho vam donar tot de Cristina Farré, també us convido a llegir sencera, tenint in mente tot el comentari, la tesi IV de «Sobre el concepte d’història» de Walter Benjamin:

IV

Busqueu de primer el menjar i el vestit,

que el Regne de Déu se us donarà de més a més.

Hegel, 1807

La lluita de classes, que un historiador instruït en Marx no perd mai de vista, és la lluita per les coses tosques i materials, sense les quals no existeixen les coses refinades i espirituals. Ara bé, aquestes darreres no són presents en la lluita de classes com la idea del botí que pertoca al vencedor. Viuen en aquesta lluita com la confiança, el valor, l’humor, l’astúcia, la fermesa impertorbable, i repercuteixen en la llunyania del temps. Posaran constantment en qüestió cada victòria que hagin obtingut els dominadors. Així com les flors giren el cap envers el sol, així mateix el passat, en virtut d’un heliotropisme misteriós, malda per dirigir-se vers el sol ixent al cel de la història. És sobre aquesta transformació, la menys ostensible de totes, que hi ha d’entendre el materialista històric.

Article de Josep Maria Casasús al seu blog.