Quan Mike Davis va morir el 2022, als setanta-sis anys, els autors dels obituaris van lloar amb raó el seu radicalisme, el seu antiimperialisme, les seves advertències sobre la catàstrofe ambiental i el marxisme sofisticat, però lúcid amb què va observar la transformació distòpica de Los Angeles i d'altres ciutats per obra del capitalisme. Molts el van anomenar «el profeta de la catàstrofe».
Tenia una energia enorme. Va publicar vint llibres, i alguns —entre els quals City of Quartz, Ecology of Fear, Late Victorian Holocausts i Planet of Slums— s'han convertit en clàssics amb una influència cada cop més àmplia. Però el seu personatge rude, dur i obrer, forjat als confins aspres i humils de la frontera suburbana del sud de Califòrnia, ha enfosquit sovint la relació que mantenia amb les idees i els textos que va trobar, dominar, revisar i fer servir al llarg de quaranta anys d'una producció torrencial, la vitalitat i l'amplitud de la qual continuen meravellant els lectors. Com es va convertir, doncs, Mike Davis, el redneck del comtat de San Diego, en Mike Davis, l'intel·lectual transatlàntic, un home el primer i l'últim llibre del qual van ser històries de la classe obrera?
Les fonts de les idees de Davis són moltes: des de la seva experiència al Congress of Racial Equality, a Students for a Democratic Society i al Partit Comunista de Califòrnia fins als seminaris de Robert Brenner a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i la militància a l'International Marxist Group (una formació trotskista activa sobretot al Regne Unit). Els seminaris de Brenner de principis dels anys setanta, en què estudiants i professors llegien El capital en el context dels debats del marxisme britànic sobre les lluites de classes agràries i la transició del feudalisme al capitalisme, van ser una experiència especialment «exaltant», recordava Davis. «Em van donar la confiança intel·lectual per seguir la meva pròpia agenda d'interessos eclèctics en economia política, història del treball i ecologia urbana.»
Però encara més decisius van ser els anys que Mike Davis va viure al Regne Unit i, en particular, els que hi va passar com a col·laborador i editor de la New Left Review a principis dels anys vuitanta, una època en què Perry Anderson n'era la figura dominant. Va ser a la New Left Review on Davis va escriure una sèrie d'assajos incisius sobre la història de la classe obrera nord-americana, l'economia política dels Estats Units postfordistes i l'ascens de Ronald Reagan. Aplegats en el seu primer llibre, Prisoners of the American Dream (1986), mostren fins a quin punt Davis es mantenia al marge —i de vegades en oposició— de la influència d'E. P. Thompson, els estudis matisats del qual sobre com els subalterns anglesos van crear el seu propi sentit de consciència de classe vivien llavors el moment de màxima influència entre la generació jove d'historiadors del treball nord-americans.
Als Estats Units, els historiadors socials celebraven els Knights of Labor i els Industrial Workers of the World com a formacions autènticament radicals que disputaven l'hegemonia capitalista a l'Edat Daurada. Miraven d'escrutar i celebrar com havia sorgit una consciència anticapitalista a partir de les influències culturals i ideològiques del republicanisme de la guerra d'Independència, el radicalisme dels immigrants irlandesos i alemanys, l'abolicionisme de l'època de la guerra de Secessió i l'Evangeli Social de finals del segle XIX.
Al final de la seva vida, Davis incorporaria bona part d'aquesta història social de matriu ideològica a la seva manera de pensar, però als anys setanta i vuitanta era molt més estructuralista, en la línia de Brenner i Anderson. Mentre escrivia els assajos de la New Left Review que es convertirien en Prisoners of the American Dream, Davis explicava que Anderson hi havia estat «críticament implicat des del primer esborrany». Tot i que no hi havia res de determinista en la manera com revelava les peculiaritats socials i econòmiques que impedien que cristal·litzés una tendència socialista entre els treballadors nord-americans, Davis examinava la història obrera del segle XIX sense fixar-se en les fonts del comunitarisme i la solidaritat que havien redescobert historiadors com David Montgomery, Alan Dawley i Herbert Gutman, sinó amb una aguda consciència de com la desorganització ètnica, racial i política havia preparat el terreny per a una sèrie de reculades crucials i d'oportunitats bloquejades.
Prisoners of the American Dream resseguia el conjunt enormement divers de fractures ètniques i racials que han dividit des de sempre la classe obrera nord-americana. En cada època, des de l'arribada dels irlandesos a principis del segle XIX fins a la gran migració dels afroamericans fora del Sud, sectors clau de la classe obrera van mirar de millorar el seu estatus i el seu poder aliant-se amb fraccions de l'elit dominant, a la fàbrica, al camp i en la política local. Això no era ben bé el mateix que el racisme o una inversió en la blanquitud (whiteness, un terme que no es generalitzaria fins als anys noranta); més aviat reflectia com les successives versions de l'economia capitalista creen contínuament mercats de treball jeràrquics i els marcadors etnosocials que identifiquen cada estrat.
A mitjan segle XX, un món fordista de producció en massa va donar lloc a un breu moment de solidaritat interracial i interètnica i de socialdemocràcia. Però en els anys vuitanta de Reagan, Davis veia que aquest moment s'esvaïa ràpidament. A diferència d'altres socialistes de l'època, com Kim Moody i Jeremy Brecher, Davis no creia que la revitalització o la reforma dels sindicats existents fos gaire prometedora. Per a Davis, «els sindicats s'han atrinxerat en el cercle de carros del sistema d'antiguitat, han abandonat els aturats, han traït la confiança de les comunitats obreres i tracten els treballadors joves com a peons prescindibles».
Debats a la New Left Review
Com va arribar Davis, doncs, a aquest pessimisme tan profund? No es podia trobar cap argument d'aquesta mena quan, el 1975, va publicar «The Stopwatch and the Wooden Shoe: Scientific Management and the Industrial Workers of the World» a Radical America, una de les primeres publicacions de la Nova Esquerra, que aleshores feia un gir decidit cap a la classe obrera. L'estudi de Davis sobre la resistència dels Industrial Workers of the World al taylorisme el situava de ple en el món historiogràfic que construïen Gutman, Montgomery i altres historiadors influïts per E. P. Thompson, l'estudiós que tant va fer per fundar la nova història del treball. Aquest assaig de Davis és un exemple excel·lent del gènere: explora la mentalitat, els valors i la resistència reeixida a peu de taller d'una varietat de treballadors nord-americans i dels seus sindicats davant el poder i la manipulació patronals.
El 1976, Davis era al Regne Unit gràcies a una beca pagada pel sindicat del seu pare, l'Amalgamated Meat Cutters. Allà va entrar en contacte amb els intel·lectuals de la New Left Review (NLR). «A tots ens va impressionar molt l'energia intel·lectual increïble de Mike», recordava Tariq Ali, un altre editor de la NLR d'aquella època, «i tenia ganes d'aprendre. Sempre preguntava què havia de llegir.» Perry Anderson va fer de mentor de Davis, i aquest va adoptar bona part de l'estil incisiu i lúcid d'Anderson.
Era el final d'una dècada, o més, en què molts autors de la New Left Review buscaven una comprensió més estructural de com i per què la marxa endavant del moviment obrer s'havia aturat, una conclusió a la qual va arribar ni més ni menys que Eric Hobsbawm el 1981.
Tom Nairn i Anderson ja havien publicat una sèrie d'articles que subratllaven fins a quin punt qualsevol mena de revolució genuïnament burgesa a la Gran Bretanya havia estat distorsionada i constreta pel poder ideològic i polític persistent de la vella aristocràcia, una condició que explicava tant el declivi relatiu de l'economia britànica a partir del 1880 com el laborisme impassible de la classe obrera britànica. Com ho va formular Anderson a mitjan anys seixanta:
L'era victoriana tardana i el zenit de l'imperialisme van soldar aristocràcia i burgesia en un únic bloc social. La classe obrera va lluitar apassionadament i sense ajuda contra l'adveniment del capitalisme industrial; el seu esgotament extrem després de derrotes successives va ser la mesura dels seus esforços. A partir de llavors va evolucionar, separada però subordinada, dins l'estructura aparentment inquebrantable del capitalisme britànic.
Aquesta perspectiva contrastava fortament amb la de Thompson, que emfasitzava el paper de la consciència com a font de l'agència social i política. Per a Thompson, el socialisme es podia aconseguir si la gent, imbuïda d'idees socialistes, així ho volia. Per tant, no importava si la Gran Bretanya anava endarrerida en termes capitalistes. Gràcies a la vitalitat de la cultura obrera, «feta» més d'un segle abans, el país estava més que madur per al socialisme. En canvi, els autors de la New Left Review pensaven que la classe alta britànica encara no havia completat amb èxit la transició a la modernitat burgesa, cosa que impedia qualsevol radicalisme de fons des de baix.
Iniciat als anys seixanta, aquest debat va arribar al punt culminant els anys en què Davis es va incorporar al consell de redacció de la NLR. Després que Thompson publiqués La misèria de la teoria el 1978, Anderson va respondre amb Arguments Within English Marxism el 1980. Aquesta obra reconeixia Thompson com «el nostre millor escriptor socialista d'avui», però també li retreia una comprensió confusa i contradictòria de l'«agència» obrera, fins i tot en obres clàssiques com The Making of the English Working Class i Whigs and Hunters.
Davis s'hi va afegir poc després, tot i que el terreny de la disputa es va desplaçar cap a la naturalesa de la nova Guerra Freda, iniciada amb l'ascens de la influència soviètica a l'Afganistan, Angola i l'Amèrica Central, el rearmament de Reagan i la decisió de l'OTAN d'instal·lar míssils de mitjà abast a l'Alemanya Occidental. Thompson pensava que la renovada amenaça d'enfrontament nuclear havia engendrat un perill existencial tan greu que el va batejar com a «exterminisme». Era una fase nova i cada cop més irracional de la Guerra Freda, que exigia mobilitzar una resposta transnacional i per damunt dels blocs si es volia evitar un holocaust nuclear. Cal reconèixer a Thompson que es va llançar a un paper públic, polític i d'agitació com a un dels principals dirigents d'aquesta mobilització antinuclear.
Tot i que els editors de la New Left Review eren tan hostils com Thompson a aquest militarisme bipolar exacerbat, pensaven que la seva anàlisi tornava a privilegiar l'humanisme radical i l'agència popular, i no s'enfrontava als usos geopolítics reals que tots dos bàndols de la Guerra Freda —però sobretot el que encapçalaven els Estats Units— feien de l'amenaça nuclear i de la força militar efectiva per esclafar les insurgències anticapitalistes i els nacionalismes del Sud global. Per això, Anderson i altres van confiar al seu company nord-americà de trenta-cinc anys el paper principal en la crítica al gran historiador.
En un assaig d'abast extraordinari titulat «Nuclear Imperialism and Extended Deterrence», Davis va replicar contundentment a Thompson tot subratllant fins a quin punt les armes nuclears tenien un paper racional i funcional en el manteniment de l'ordre mundial imperialista encapçalat pels Estats Units. Els Estats Units no només feien servir la cursa armamentística per pressionar econòmicament l'URSS, sinó que l'amenaça nuclear també oferia un paraigua que permetia l'ús lliure de forces convencionals en una sèrie d'accions contrarevolucionàries. Per a Davis, la Guerra Freda no era una disputa anacrònica i irracional escenificada essencialment a Europa, sinó un conflicte racionalment explicable i profundament arrelat entre formacions socials i forces polítiques oposades, el centre de gravetat del qual era el Tercer Món.
Aquest tema apareixeria a Prisoners of the American Dream, a City of Quartz i en altres intervencions seves. Al pròleg de Prisoners, Davis escrivia: «És una tesi central d'aquest llibre que el futur de l'esquerra als Estats Units depèn més que mai de la seva capacitat d'organitzar la solidaritat amb les lluites revolucionàries contra l'imperialisme nord-americà.» En la mateixa línia, un altre autor de la NLR declarava sobre el paper de Davis en el debat amb Thompson: «Siguin quins siguin els errors de la seva "immaduresa", la Nova Esquerra (nord-americana) no s'ha de menystenir per haver subratllat que les esperances del socialisme a l'hemisferi nord depenen de les batalles desesperades i valentes que es lliuren a l'altra banda del món.»
Es poden trobar ecos del debat inicial entre Anderson i Thompson al llarg de tot Prisoners of the American Dream. El llibre subratlla fins a quin punt les divisions racials i ètniques dins la classe obrera nord-americana travessaven qualsevol sentit més ampli de solidaritat social, una idea que els seguidors nord-americans de Thompson no estaven disposats a acceptar. Per exemple, Herbert Gutman va estructurar el seu cèlebre assaig del 1973 «Work, Culture, and Society in Industrializing America» a partir del radicalisme que generava el contacte i la confrontació d'onada rere onada d'immigrants amb la vida industrial, però Davis —que potser no va llegir mai aquell assaig de Gutman— veia en aquestes onades d'immigrants la creació d'una dura «estratificació interna» dins el proletariat nord-americà.
Una nova lectura del desenvolupament capitalista
Prisoners també oferia una visió del caràcter de la burgesia nord-americana i de la seva vitalitat peculiar. Aquesta mena d'estudis mancava en gran part a la nova història del treball, i caldria un altre quart de segle perquè historiadors com Sven Beckert, Jon Levy, Richard White i Michael Zakim comencessin a corregir la situació. Davis sostenia que la burgesia nord-americana era excepcionalment cohesionada i segura de si mateixa, tant pel que fa al seu poder econòmic i polític com a l'hegemonia ideològica que exercia.
Així, als Estats Units, a diferència de la major part d'Europa, l'existència del sufragi masculí blanc va fer que la majoria de les lluites econòmiques del segle XIX quedessin en gran part desvinculades de la reivindicació de participació política obrera. Això va impedir la fusió d'aquestes dues demandes —una veu econòmica i una veu política— que havia nodrit el socialisme al continent europeu i una mena de laborisme a la Gran Bretanya. Va florir un individualisme d'ascens personal, mentre que les idees de col·lectivisme socialista, llevat d'alguns barris d'immigrants, quedaven marginades.
Fins a cert punt, això recorda Louis Hartz, però Davis també va fer servir Prisoners per desplegar la seva pròpia versió del marxisme sorgit a França, un esquema que també estructuraria en bona part l'argument de City of Quartz. El 1978, Davis va publicar a Review, la revista del Fernand Braudel Center, una exposició, valoració i crítica de seixanta-tres pàgines de l'obra de Michel Aglietta, el llibre del qual Régulation et crises du capitalisme. L'expérience des États-Unis acabava d'aparèixer, però només en francès. El llibre d'Aglietta va ser un dels primers estudis de l'«escola de la regulació» francesa que va assolir una gran influència al món anglosaxó, sobretot després que Verso, el segell de la NLR, en publiqués una traducció anglesa pocs anys després de l'assaig de Davis. Aquesta interpretació francesa de l'economia política nord-americana va contribuir molt a popularitzar el concepte de «fordisme» com a marc explicatiu que vinculava l'ascens de la producció i el consum de masses amb un estat keynesià i un moviment obrer poderós.
Mentre escrivia aquest assaig, vaig enviar un correu electrònic a Anderson i a Brenner per preguntar-los si algun dels dos havia fet conèixer a Davis l'obra d'Aglietta. Tots dos van declarar que els havia deixat bocabadats l'interès inesperat de Davis per aquesta nova manera d'entendre el desenvolupament capitalista. Segons Anderson, els editors de la NLR van quedar «enlluernats» quan van llegir la ressenya de Davis, que «ens va descobrir (i no a l'inrevés) l'existència d'Aglietta i del seu llibre». Poc després el van convidar a formar part del col·lectiu editorial de la NLR. Del 1980 al 1986, Davis va treballar a les oficines londinenques de la revista.
Aglietta i altres membres de l'escola de la regulació sostenien que ni la política ni la ideologia són un mer reflex de les forces econòmiques. Hi ha, en canvi, «configuracions» en què els partits polítics, la ideologia social i les estructures econòmiques es reforcen mútuament, de vegades en condicions de gran estabilitat i d'altres en moments en què la crisi s'apodera del sistema. Les configuracions que interessaven Aglietta eren els «règims d'acumulació», «regulats» per un conjunt específic d'institucions polítiques i econòmiques. Aquests règims d'acumulació constituïen el context crucial i limitador dins el qual l'agència obrera es podia manifestar.
Davis va situar els règims d'Aglietta prop del cor de Prisoners of the American Dream, sobretot a la segona meitat, on analitza el camí de la Nova Dreta cap al poder i l'economia política dels Estats Units imperials en la seva fase tardana. Aquests règims —«extensiu» a finals del segle XIX, «fordista» durant les dècades centrals del segle XX i «sobreconsumista» en l'era de Ronald Reagan— eren producte de la interacció entre les estructures del capital i la capacitat de la classe obrera d'influir en la manera com les elits polítiques buscaven règims d'estabilitat i rendibilitat. Com que Aglietta prenia els Estats Units com a cas d'estudi, se centrava en allò que molts intel·lectuals d'esquerra dels anys setanta començaven a anomenar el «règim fordista», l'ascens del qual explicava tant el caràcter extraordinari de l'expansió de la postguerra com la força del moviment obrer posterior al New Deal. I en la mesura que el règim fordista havia començat a esquerdar-se, el sindicalisme nord-americà també entrava en una època de crisi i retrocés.
La feblesa del moviment obrer
Davis va dividir Prisoners of the American Dream en dues parts. Els tres primers capítols expliquen la feblesa del moviment obrer nord-americà i les il·lusions ideològiques i culturals que van constituir i alhora soscavar el somni americà. El primer capítol, «Why the U.S. Working Class Is Different», era el més provocador. En un ampli repàs de quaranta-vuit pàgines, Davis sostenia que una mena d'excepcionalisme nord-americà havia impedit el tipus de consciència de classe que havia sorgit, encara que de manera imperfecta, a Europa.
En una ressenya del llibre, Montgomery va escriure que Davis era un derrotista, desdenyós de les possibilitats que sorgís una oposició majoritària als capitalistes nord-americans, tant els de l'Edat Daurada com els de la Nova Dreta. «L'anàlisi estructural perspicaç i rigorosa de Davis llisca silenciosament fins al moll de la passivitat política», va escriure el més distingit dels historiadors del treball dels Estats Units. «El lector s'adona a poc a poc que els treballadors mateixos han desaparegut pràcticament del camp de visió.» A aquesta crítica, Davis podria haver respost, com feia a Prisoners, que només era tan pessimista com la mateixa realitat.
El segon capítol, titulat «The Barren Marriage of Labor and the Democratic Party», examina la feblesa política del moviment obrer durant l'època del fordisme ple i per què, fins i tot en aquelles condicions favorables, no es va poder consolidar com una institució funcional a una economia de producció en massa. Davis hi integrava el relat de la pacificació de la classe obrera insurgent que va irrompre breument en l'escena política als anys trenta i quaranta dins una anàlisi estructural de com el capitalisme nord-americà de postguerra, ara al centre del sistema mundial, va poder oferir a la classe obrera industrial blanca salaris reals creixents i un estat del benestar en gran part privatitzat.
Aquest capítol i un tercer, que denunciava els fracassos inherents a la negociació col·lectiva de postguerra centrada en l'empresa, reflecteixen les opinions de molts crítics del moviment sindical sorgits de la Nova Esquerra, com Peter Friedlander, Moody, Brenner, Staughton Lynd i jo mateix. Si tot plegat li semblava al lector «excessivament pessimista», escrivia Davis, era perquè «els suports polítics i econòmics d'un capitalisme més humà ja no semblen existir». Valia més preparar-se per al clima més fred que s'acostava que no pas agafar esperança de la «socialdemocràcia de fireta» que encara projectaven socialistes tebis com Michael Harrington.
Los Angeles: City of Quartz
Aquesta visió austera animava l'obra mestra de Davis del 1990, City of Quartz: Excavating the Future in Los Angeles, una exploració d'una amplitud enorme de la distopia creada pel poder dur d'una burgesia regional. El llibre posa en relleu les il·lusions desesperades de tanta gent en un paisatge del sud de Califòrnia remodelat per un capitalisme depredador pràcticament lliure de les forces el declivi de les quals Davis havia resseguit a Prisoners of the American Dream. Explicant el títol del llibre, Davis va comentar a un entrevistador que Los Angeles era com el quars, «una cosa que sembla un diamant però que en realitat és barata; translúcida, però no s'hi pot veure res a dins».
Per arribar a l'essència de Los Angeles, doncs, Davis havia de descobrir capa rere capa d'ofuscació geogràfica i històrica. A l'epíleg de Prisoners, Davis esbossava el marc de classe i espacial que estructura City of Quartz. En un pol hi ha les urbanitzacions de luxe i els barris gentrificats que ocupen les classes mitjanes, els rics i sectors de la classe obrera blanca qualificada. Sens dubte, escriu Davis, «el neoliberalisme mirarà de preservar les superestructures del liberalisme social —la tolerància sexual, la llibertat d'elecció pràcticament il·limitada entre mercaderies culturals [...]— alhora que aixeca nous parapets entre aquest paradís daurat i els altres ordres socials».
Aquest és el regne del «sobreconsum» tal com el va definir Aglietta. Això no volia dir milmilionaris comprant iots o propietaris comprant un altre televisor en color. El «sobreconsum» es referia, en canvi, a les polítiques fiscals i de despesa que van portar a la subvenció política d'una capa subburgesa de directius, professionals, empresaris i rendistes, sovint de les finances i del sector immobiliari. Davant la ràpida desorganització dels treballadors i de les minories, aquests sectors havien aconseguit amb un èxit aclaparador treure profit tant de la inflació com de l'expansió de la despesa pública. Per això Davis feia seu el titular de diari que va qualificar la Proposició 13 de Califòrnia de «la revolta de Watts de la classe mitjana».
I després, més enllà d'aquest estrat sobreconsumista, hi havia el primer cercle dels condemnats: els qui vivien en guetos i barrios, als quals ara s'afegien les capes desclassades i desindustrialitzades de la classe obrera blanca. Amb «drets de ciutadania a una xarxa de seguretat social mínima», aquesta classe obrera de salaris baixos ampliada continuaria políticament dividida i privada de veu, a mesura que la influència dels treballadors i de les minories dins el sistema polític minvava. «Degradació social i empobriment relatiu», escrivia Davis, és el destí d'aquest sector de la classe obrera, el més traumatitzat per l'enfonsament de l'ordre fordista. Davis postulava, a més, un estrat encara més degradat en un perímetre exterior de la societat nord-americana, format per treballadors sense drets de ciutadania ni cap accés al sistema polític: una Cisjordània americana de treballadors il·legals aterrits, una capa social de vint a trenta milions de persones, una societat llatinoamericana pobra inserida a la força en l'economia nacional.
Partint d'aquest esquema de classes amb inflexió geogràfica, Davis defensava, tant a Prisoners com a City of Quartz, que era el sud de Califòrnia, i no l'antic Sud confederat, el laboratori prefiguratiu del gir a la dreta de la política nacional. Les antinòmies internes de Califòrnia acostumaven a anticipar la forma i el contingut dels conflictes socials d'altres llocs. Dins l'estat, Berkeley, Watts i Delano constituïen l'exèrcit imaginatiu de la disrupció progressista, mentre que Orange County i altres zones residencials similars proporcionaven les tropes per a l'ascens de la Nova Dreta.
Davis va continuar escrivint com a socialista i radical, sempre a la recerca de les conjuntures que poguessin encendre la lluita per l'alliberament, al país o a l'estranger. Però va ser la seva comprensió de la derrota social i política —«Junkyard of Dreams» és el títol que dona al capítol sobre l'auge i la caiguda de Fontana, la seva ciutat natal— el que va resultar enormement alliberador en el recorregut socioeconòmic pel sud de Califòrnia que oferia als lectors a City of Quartz. Davis dedicava poc espai a la resistència, obrera o de qualsevol altra mena, però resseguia amb un detall diabòlic l'esforç reeixit de la classe dominant per transformar l'entorn construït al seu gust. Davis veia l'exercici del poder de classe en cada ordenança urbanística, cada projecte d'autopista, cada operació de renovació urbana i cada annexió municipal.
En els anys anteriors a la seva marxa al Regne Unit, Davis havia conduït camions i autobusos per tot Los Angeles i havia vist com s'alçaven hotels i gratacels amb aspecte de fortalesa enmig d'un paisatge urbà que mai no s'havia acabat de netejar d'una classe obrera negra i llatina semiocupada. El 1985, poc després que el crític literari Fredric Jameson publiqués a la New Left Review un assaig cèlebre, «Postmodernism, or the Cultural Logic of Late Capitalism», Davis va convertir en arma el seu coneixement íntim de la ciutat per tornar a creuar espases amb un estudiós eminent. Com Davis, Jameson era un marxista que rebutjava qualsevol esquema determinista que fes avançar la història d'una època a la següent. La seva defensa d'una sensibilitat postmoderna celebrava el joc, la fragmentació, el pastitx i la paradoxa, elements culturals que trobava en els arquitectes que rebutjaven l'Estil Internacional, angulós i de murs de vidre, característic de les seus corporatives i dels hotels elegants de bona part de l'urbanisme de postguerra.
Davis no discrepava d'aquesta mena de crítica postmoderna, però el va indignar que Jameson s'acollís a aquesta visió per declarar que el nou hotel Bonaventure del centre de Los Angeles era una cosa propera a una «inserció populista en el teixit urbà», amb un interior verd, semblant a un parc, ple d'«espectacle» i d'«excitació», un «hiperespai postmodern» que prometia «una nova pràctica col·lectiva». Davis, en canvi, veia hotels i edificis d'oficines com el Bonaventure com a «gratacels fortificats» que giraven l'esquena a la ciutat, anàlegs als arsenals i a les mansions tancades construïts després de la violenta vaga ferroviària del 1877.
La lògica fonamental d'aquestes estructures, escrivia Davis en resposta a Jameson, «és la d'una colònia espacial claustrofòbica que intenta miniaturitzar la natura dins de si mateixa». En una línia que desenvoluparia àmpliament a City of Quartz, Davis concloïa: «Aquest impuls profundament antiurbà, inspirat per unes forces financeres sense trava i per una lògica haussmanniana de control social, em sembla que constitueix el veritable Zeitgeist del postmodernisme [...], un correlat congruent amb el reaganisme i amb el final de la reforma urbana.»
Una visió del futur de Los Angeles
Irònicament, l'enorme èxit de City of Quartz va indicar que Davis no era cap Cassandra solitària. El 1992, els disturbis de Rodney King semblaven confirmar les visions més fosques de l'autor. Encara més important, el sud de Califòrnia era a punt de fer un gir a l'esquerra, a mesura que tant el moviment obrer com la comunitat llatina guanyaven poder dins i fora del Partit Demòcrata. Al llarg de les tres dècades següents, el sud de Califòrnia es va convertir en un epicentre de la revifalla sindical del país i d'un progressisme que de vegades arribava fins i tot a Orange County. Naturalment, hi va haver propagandistes de Los Angeles de la vella escola que van censurar City of Quartz i la seva continuació, Ecology of Fear, publicada el 1998, però les seves denúncies de la visió fosca de Davis semblaven molt més una autoparòdia a la manera de Babbitt que no pas una amenaça crítica.
Als anys quaranta, en canvi, el periodista i activista del Front Popular Carey McWilliams també havia desmuntat les pretensions de l'elit anglo del sud de Califòrnia en una sèrie de llibres i articles atractius. Però la seva obra va quedar ràpidament marginada, relegada a la literatura de guies adequada per als turistes de fora. El maccarthisme aviat va enviar McWilliams a Nova York, on es va convertir en director de The Nation i va defensar un liberalisme progressista de postguerra assetjat. Davis no va haver de marxar de la ciutat, tot i que els mandarins acadèmics es van assegurar que mai no obtingués la plaça de professor estable i de prestigi que clarament es mereixia. City of Quartz va ser una obra de tanta envergadura que va fer que altres grans llibres sobre conflicte i reconstrucció urbana, com la cèlebre biografia de Robert Moses escrita per Robert Caro, The Power Broker, semblessin d'un enfocament massa estret.
El millor capítol de City of Quartz és «Sunshine or Noir?», de vuitanta pàgines, un repàs exhaustiu dels intel·lectuals i escriptors de Los Angeles. Davis els classifica en propagandistes, desmitificadors, noirs, exiliats, científics i mercenaris, cadascun dels quals oferia un conjunt d'ambicions ideològiques i culturals pròpies del seu estrat social i del seu sector econòmic. En un epíleg al capítol, titulat «Gramsci vs. Blade Runner», Davis ofereix la seva pròpia visió, en disputa, del futur de Los Angeles. Hi planteja una pregunta característica de tota l'obra de Davis: es convertirà Los Angeles en una ciutat global dominada per una elit neoliberal, o els poderosos impulsos politicosocials etnoradicals que brollen de Compton i de l'est de Los Angeles generaran una nova hegemonia cultural que reflecteixi la majoria multiètnica de la ciutat?
Durant els trenta anys d'una productivitat enorme que van seguir la publicació de City of Quartz, Davis va oferir algunes respostes. Va escriure una gran varietat de llibres, assajos i altres intervencions. Es poden dividir aproximadament en tres períodes i temes, cadascun d'una dècada i cadascun dedicat a una altra manera d'entendre com la classe, la raça, la nació i un sistema d'explotació capitalista en canvi constant van configurar Los Angeles i el món. Als anys noranta, Davis va publicar dos llibres més sobre Los Angeles, que ampliaven temes introduïts per primera vegada a City of Quartz. També anunciaven l'interès de Davis per qüestions innovadores sobre la relació entre els canvis del món natural i els que provocava un capitalisme depredador.
Davis va començar a guanyar-se fama de profeta de la catàstrofe amb la publicació, a principis del 1998, d'Ecology of Fear: Los Angeles and the Imagination of Disaster, un altre èxit de vendes que incloïa un capítol sensacional titulat «The Case for Letting Malibu Burn». Tot assenyalant que els incendis naturals recurrents estaven destinats a destruir periòdicament centenars de cases periurbanes cada dècada, Davis reclamava abandonar l'expansió residencial cap als vessants muntanyosos i el territori periurbà més exposats a aquests incendis. En lloc de gastar centenars de milions de dòlars a defensar aquestes residències burgeses, aquests diners es podrien fer servir millor per protegir contra el foc els blocs de pisos urbans més modestos. Els interessos immobiliaris van condemnar el llibre, però després dels incendis hiperdestructius que ha patit Califòrnia els darrers anys, la proposta de Davis, abans extravagant, s'ha convertit en una cosa propera a la saviesa convencional.
Ecology of Fear mostrava que l'estil d'urbanització de Los Angeles amplificava no només els desastres naturals, sinó també les oscil·lacions habituals del clima mediterrani: les pluges intenses, les sequeres periòdiques i altres episodis creaven el caos quan s'abatien sobre una metròpoli estructurada per desigualtats de classe i de raça. Aquesta mena de dialèctica climatològica es va convertir en un tret distintiu dels llibres que Davis va publicar pocs anys després, però Ecology of Fear tenia altres capítols la foscor dels quals reflectia i ampliava la distopia racial de City of Quartz.
Per exemple, «The Literary Destruction of Los Angeles» tracta menys dels terratrèmols, els incendis i les inundacions que tants escriptors i cineastes han imaginat que no pas de les guerres racials que se suposava que acompanyarien aquests desastres. Davis catalogava desenes de novel·les, pel·lícules, relats i altres pronòstics que, des de finals del segle XIX, auguraven una sagnant guerra racial, de vegades fruit d'una invasió estrangera, normalment del Japó, però igual de sovint sorgida d'un conflicte intern. No cal dir que en la majoria d'aquests conflictes de ficció una cohort valenta i assetjada d'homes i dones anglo en surt victoriosa a força de matar.
Però Davis no ho veia tot negre quan pensava en el futur de Los Angeles. A Magical Urbanism: Latinos Reinvent the U.S. City (2000), Davis celebrava el creixement ràpid de la Los Angeles llatina i observava que aquesta població vibrant estava «aportant energies redemptores als centres urbans i als barris perifèrics més antics, negligits i desgastats, de moltes àrees metropolitanes», començant per les del sud de Califòrnia, on els immigrants propietaris d'habitatges eren els «herois anònims» d'un urbanisme més exuberant.
Especialment important era la revifalla del moviment obrer, cada cop més sota lideratge llatí. Davis havia deixat de banda aquest tema en els altres llibres sobre Los Angeles, però ara podia escriure: «Durant l'última dècada, els treballadors llatins de base han convertit l'àrea de Los Angeles en el principal centre de recerca i desenvolupament del sindicalisme del segle XXI.» I, més enllà d'això, Davis confirmava de bon grat les pors existencials que animaven els partidaris contemporanis de restringir la immigració: «La conquesta anglo de Califòrnia a finals de la dècada de 1840 ha resultat ser un fet ben transitori.»
Desastres fets pel capitalisme
Davis no havia acabat amb Los Angeles, però durant la dècada següent va aixecar la mirada més enllà del sud de Califòrnia, cap a una ecologia política global pensada per explicar els desastres alhora ambientals i capitalistes que havien engolit el Tercer Món i que encara podien abatre's sobre el Primer. Va publicar la sorprenent xifra de quatre llibres en sis anys, impulsat per una curiositat científica, evident des de la infància, que ara li permetia estar al dia d'alguns dels avenços més recents en geologia, astronomia, climatologia, virologia i demografia.
Desenvolupant a escala mundial l'anàlisi socioambiental que havia ofert als lectors a Ecology of Fear, Davis es va llançar a escriure llibres que mostraven com la disfunció ecològica esdevenia mortífera en un món de supèrbia imperial. Late Victorian Holocausts (2001) recuperava per al nostre temps les fams que van matar entre trenta i cinquanta milions de súbdits colonials asiàtics i africans entre la dècada de 1870 i el tombant del segle XX. Aquestes morts no es van deure només a l'opressió imperial, sinó que les va agreujar també un mercat internacional de cereals trastocat per les alteracions del patró climàtic transpacífic d'El Niño: «De sobte», escrivia Davis, «el preu del blat a Liverpool i les pluges a Madràs eren variables de la mateixa vasta equació de la supervivència humana.» Intuïcions d'aquest tipus les van desenvolupar més endavant Scott Nelson, Beckert, Greg Grandin, Steve Striffler i altres estudiosos dels mercats de matèries primeres i del desenvolupament capitalista durant els dos últims segles globals.
Quatre anys després, Davis va publicar The Monster at Our Door (2005), que plantejava la possibilitat d'una pandèmia global desastrosa, agreujada per un sistema desarticulat de sanitat pública al Nord global i per la pobresa i la urbanització endèmiques al Sud global. Que un «asteroide víric» pogués impactar contra la Terra semblava consolidar la reputació de Davis com a profeta de la catàstrofe, i aleshores, la primavera del 2020, es va convertir en una realitat mortífera. Poc després d'aquell llibre va arribar Planet of Slums (2006), que captava, amb un marc temporal veritablement ampli, les transformacions demogràfiques que remodelaven les megaciutats del Sud global. Si l'imperialisme declarat havia subdesenvolupat l'Índia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, un segle després el Fons Monetari Internacional (FMI) i les institucions financeres associades continuaven aquella feina.
El personal de l'FMI era l'«equivalent postmodern d'una administració colonial», que obria aquelles economies a unes forces de mercat que soscavaven l'agricultura camperola i la manufactura de baixa tecnologia, i empenyien així centenars de milions de persones cap a les ciutats inflades del Tercer Món, buides d'ocupació industrial. Davis assenyalava que, com a resultat, s'acostava «una cruïlla en la història humana, comparable a les revolucions neolítica o industrial»: «Per primera vegada, la població urbana de la Terra superarà la rural.»
Aquesta urbanització caòtica i empobrida, producte d'un neoliberalisme postcolonial, va generar un descontentament explosiu, que Davis va explorar al llibre derivat de Planet of Slums, Buda's Wagon: A Brief History of the Car Bomb, publicat el 2007. El carro del títol, un carro de cavalls, era propietat de l'anarquista Mario Buda i va matar quaranta transeünts quan va esclatar a Wall Street el 1920. Va ser el primer de molts carros, cotxes i camions bomba que vindrien després, «una tecnologia moderna» que constituiria la «força aèria dels pobres» en la guerra urbana que va començar dècades abans que les morts de soldats i mercenaris contractats nord-americans a l'Iraq —per no parlar de les morts encara més nombroses de civils locals— es comptessin al telenotícies.
Davis condemnava aquestes armes com a immorals i políticament ineficaces, però reconeixia que, tot i així, tenien un impacte enorme. La por incessant d'aquestes explosions de vehicles havia començat a transformar molts paisatges urbans, a mesura que els centres de poder privilegiats s'envoltaven cada cop més d'«anells d'acer» contra una arma amagada dins el trànsit que generen milers de cotxes i camions corrents.
Consciència radical i insurgències unificades
En la tercera i darrera fase de la seva obra, Davis va tornar als temes amb què s'havia enfrontat per primera vegada als anys vuitanta. Però ara donaria al moviment obrer del segle XIX i a la Los Angeles del segle XX un caràcter molt diferent, un caràcter en què trobava agència, consciència radical i un conjunt d'insurgències molt més unificat i eficaç que tot el que havia volgut destacar a Prisoners of the American Dream o a City of Quartz.
Va escriure aquests nous estudis sobretot durant la segona dècada del segle XXI. Ja el 2003, Davis havia dit a l'historiador Jon Wiener que escriure una història dels moviments socials multiformes que van esclatar a Los Angeles als anys seixanta era la seva «feina de cada dia». Un primer tast va sortir el 2007, quan Labour / Le Travail va publicar «Riot Nights on Sunset Strip», una celebració dels adolescents blancs que van desafiar el toc de queda municipal i la policia per anar de festa a West Hollywood. Escrivia Davis: «Los Angeles, als ulls de l'establishment, de sobte semblava un patriarcat assetjat.»
El 2020, Davis i Wiener van publicar conjuntament Set the Night on Fire, un relat extens de la Los Angeles radical dels anys seixanta. Tot i que no és un llibre de memòries, celebra molts dels companys i moviments socials que Davis va conèixer durant la seva joventut militant. Hi són presents algunes de les institucions opressives que City of Quartz desmuntava, entre elles el militaritzat Departament de Policia de Los Angeles (LAPD) i el seu cap, William H. Parker. Davis l'anomena l'«alcaide del gueto». Segons Davis, era el càrrec públic més poderós de la ciutat i un antagonista sempre present de l'esquerra multiracial que disputaria repetidament al LAPD el control dels carrers i d'altres espais públics.
Davis i Wiener van formar un bon equip: Wiener va escriure els capítols sobre les institucions i els moviments majoritàriament blancs que van sostenir l'esquerra de Los Angeles (l'emissora de ràdio KPFK, Los Angeles Free Press, la Free Clinic, l'alliberament gai i els moviments contra la guerra del Vietnam i per l'alliberament de les dones), mentre que Davis va escriure els capítols que constituïen el nucli del llibre: una narració detallada i evocadora dels moviments pels drets civils, la revolta de Watts, els blowouts (abandonaments massius de les aules) dels estudiants llatins de secundària i la mobilització llatina contra la guerra, encara més espectacular. Davis es va ficar de ple dins aquests moviments, amb anàlisis especialment perspicaces del conflicte a la UCLA entre les Panteres Negres i el grup nacionalista dirigit per Ron Karenga, de la lluita per evitar que Angela Davis anés a la presó i de l'activisme universitari que va crear nous departaments d'estudis negres i llatins en diverses universitats de l'àrea de Los Angeles.
El llibre no era una història regional més dels anys seixanta, perquè Davis i Wiener paraven molta atenció a allò que feia diferent el sud de Califòrnia. Per exemple, a la badia de San Francisco, a Boston i a Madison i Ann Arbor, una o dues universitats gegantines ancoraven el moviment i n'eren el terreny de lluita. Però a Los Angeles, la Universitat del Sud de Califòrnia continuava sent un bastió republicà, mentre que la UCLA era una universitat d'estudiants que hi anaven i en tornaven cada dia, situada en un enclavament de lloguers alts.
L'acció de debò tenia lloc als campus de la Cal State, sobretot a Northridge, i entre els alumnes d'institut i de primer cicle de secundària, negres i llatins, la solidaritat i l'activisme dels quals es veien afavorits pels barris densos i segregats d'on els centres treien l'alumnat. Però amb la sociologia no n'hi havia prou, i Davis no tenia cap simpatia per l'espontaneïsme. El lideratge i els quadres eren essencials per a qualsevol moviment social, de manera que Davis es va esforçar a identificar les bugies clau, les publicacions sorgides sobre el terreny, les noves organitzacions i els polítics afins que van proporcionar el context d'aquells esclats que tant desconcertaven les elits de fora.
La recerca de l'agència
Com a Set the Night on Fire, la recerca de l'agència —l'«agència revolucionària»— és al centre d'Antics déus, nous enigmes, un recull d'assajos de Davis aparegut el 2018 i escrit gairebé alhora que el relat sobre els anys seixanta a Los Angeles. L'article central, una història de 154 pàgines de la classe obrera europea i nord-americana del segle XIX i principis del XX, recorre bona part del mateix terreny social i polític que la història obrera de Prisoners of the American Dream, però difícilment podria estar més en desacord amb l'argument i l'esperit d'aquell llibre de finals dels anys vuitanta.
Davis va començar aquest llarg assaig com una continuació de Planet of Slums. Si el proletariat de l'Atlàntic Nord ha estat esventrat per l'automatització, la deslocalització, la dessindicalització i la política de dretes, com podia la força de treball de milers de milions de persones del Sud global, empobrida i precària, trobar l'agència per moure el món? «El marxisme contemporani ha de ser capaç d'escrutar el futur des de la perspectiva simultània de Shenzhen, Los Angeles i Lagos», escrivia Davis, «si vol resoldre el trencaclosques de com es poden encaixar categories socials heterodoxes en una única resistència al capitalisme.»
Els cotxes bomba no eren la resposta. Però Davis tampoc no oferia cap indagació extensa sobre com aquella classe asiàtica i africana de treballadors hiperexplotats podria aspirar al poder. En canvi, fa una cosa gairebé igual de bona: torna a un terreny ben trepitjat per Marx i els seus successors per «excavar en la nostra comprensió actual de la història obrera del segle XIX i principis del XX —el fruit de centenars, si no milers, d'estudis des del 1960— a fi de posar en relleu les condicions i les formes de lluita a través de les quals es van crear les capacitats de classe i el projecte socialista es va organitzar».
A l'Europa del segle XIX, igual que al Sud global del segle XXI, no existia cap proletariat clàssic. L'«excepcionalisme» no era exclusiu dels Estats Units. Com a Prisoners of the American Dream, la classe obrera estava estratificada i tenia graus diversos de consciència, però aquestes fractures i peculiaritats no eren necessàriament debilitadores. «La societat militant del lloc de treball [...] era producte d'una síntesi d'interessos parcials de grup al voltant d'una resistència comuna a l'explotació i al despotisme patronal.»
Davis buscava agència, «una sociologia històrica de com les classes obreres occidentals van adquirir consciència i poder». I la trobava. A Prisoners, Davis havia abocat el seu menyspreu sobre una aristocràcia obrera del nord d'Europa que sovint es considerava al marge de les lluites dels immigrants i dels treballadors menys qualificats. Però a Antics déus, nous enigmes subratlla, com Montgomery i altres historiadors influïts per Thompson i Hobsbawm, el paper d'avantguarda que podien tenir els treballadors altament qualificats, des del Clydeside de Glasgow fins a les fàbriques d'armament de Berlín, i d'allà a Homestead i Dearborn.
Desafiar el poder i el privilegi
Havia canviat d'opinió, Davis? Rebutjava ara l'estructuralisme de la New Left Review que havia emmarcat bona part de la seva producció? La resposta és probablement doble. En primer lloc, Davis no va permetre mai que la seva comprensió del poder capitalista i de l'hegemonia de les elits esmussés la seva actitud compromesa i insurgent. Com va dir a un periodista poques setmanes abans de morir: «Estic extraordinàriament furiós i enrabiat. Si em sap greu alguna cosa, és no morir en combat o en una barricada, com sempre m'havia imaginat romànticament; ja saps, lluitant.» Milers de lectors, estudiants i activistes el veien com un radical perquè, fins i tot en els seus llibres més foscos, buscava constantment els elements del cos polític disposats a rebel·lar-se. Potser no eren el proletariat clàssic, però si una altra formació estava disposada a desafiar el poder i el privilegi, Davis se'n feia el campió.
En segon lloc, els temps van canviar. Amb Reagan i Margaret Thatcher en ascens als anys vuitanta, Davis s'havia incorporat a la New Left Review en una hora extremadament fosca. Es pot argumentar que a la segona dècada del segle XXI hi havia molta més llum progressista, amb el moviment Occupy, la Primavera Àrab, Black Lives Matter i l'ascens de Bernie Sanders, que animaven l'esquerra fins i tot en una època en què el president Barack Obama va decebre i Donald Trump va guanyar el poder i un seguiment massiu. Així, Davis va trobar un potencial enorme en una nova generació de joves.
De fet, a Antics déus, nous enigmes semblava clarament thompsonià pel que fa a la construcció d'una consciència socialista. En aquell llibre, Davis celebra els temples obrers, les organitzacions esportives, les vagues de lloguers i els cercles de lectura proletaris que van contribuir a fer créixer la confiança de la classe obrera en si mateixa. La «subjectivitat proletària», escrivia Davis, també requereix «un autoreconeixement moral a través de la solidaritat amb la lluita d'un poble llunyà, fins i tot quan això contradiu l'interès propi a curt termini».
Igual que els treballadors del cotó de Lancashire van aclamar Abraham Lincoln i la causa del Nord, també els treballadors del segle XXI podrien vincular algun dia la seva lluita a la de les multituds del Sud global. El socialisme, escrivia Davis, requeria homes i dones «les motivacions i els valors últims dels quals sorgeixen d'estructures de sentiment que altres considerarien espirituals». El profeta de la catàstrofe havia recorregut un llarg camí des de la seva estada londinenca a la New Left Review.
Publicat originalment a LABOR: Studies in Working-Class History i després a Jacobin, reproduït amb permís.
