No fallar millor, sinó lluitar per guanyar

El realisme capitalista, per resumir-ho breument, es pot considerar tant una creença com una actitud. És la creença que el capitalisme és l’únic sistema polític/econòmic viable i una simple reafirmació de la vella màxima thatcheriana: «No hi ha alternativa».^[1]

Persones com Paul Mason han estat dient que des del 2011 hi ha hagut un augment de la militància mundial, incloent-hi una sèrie d’aixecaments, i que això representa la fi del realisme capitalista. Però és evident que no és així. És cert que la gran crisi del capitalisme a partir del 2008 va conduir a la situació en què el capital ha estat més feble ideològicament en la meva vida, i com a resultat hi ha una desafecció generalitzada, però la qüestió és per què, tot i això, el realisme capitalista continua existint.

Al meu entendre, és perquè no es va tractar necessàriament mai de la idea que el capitalisme fos un sistema particularment bo: es tractava més aviat de persuadir la gent que és l’únic sistema viable i que la construcció d’una alternativa és impossible. El fet que el descontentament sigui pràcticament universal no canvia que no sembla que hi hagi una alternativa viable. No canvia la creença que continua tenint totes les cartes i que no hi ha res que puguem fer-hi, que és gairebé com una força de la naturalesa, a la qual no es pot resistir. No hi ha res que hagi passat des del 2008 que hagi fet cap cosa per canviar-ho, i és per això que el realisme capitalista encara persisteix.

Així que el realisme capitalista és una creença, però també és una actitud que hi està relacionada: una actitud de resignació, derrotisme i depressió. En realitat, el realisme capitalista, encara que el difon la dreta neoliberal, i amb molt d’èxit, és una patologia de l’esquerra, o d’elements de l’anomenada esquerra, que hi sucumbeixen. Va ser una actitud promoguda pel Nou Laborisme –què era, el Nou Laborisme, sinó la plasmació dels valors del realisme capitalista?

En altres paraules, ens resignem al fet que no hi ha manera d’evitar el capital: el capital acabarà dirigint les coses, i tot el que podem fer potser és ajustar un parell de caragols com a gestos cap a la justícia social. Però essencialment la ideologia s’ha acabat, la política s’ha acabat: som a l’era de l’anomenada postideologia, l’era de la postpolítica, on el capital ha guanyat. Aquesta presentació de l’anomenada postpolítica que va fer el Nou Laborisme va ser una de les maneres en què el realisme capitalista es va imposar en el context britànic.

No obstant això, hi ha un problema a veure el realisme capitalista només com una creença i una actitud, perquè totes dues es basen en la psicologia individual. El debat que cal és un que interrogui d’on provenen aquestes creences i actituds, pel fet que el que en realitat abordem és la descomposició social que hi dona origen. Per això, necessitem realment una narrativa sobre el declivi de la solidaritat i el declivi de la seguretat; el projecte neoliberal va aconseguir el seu objectiu de soscavar-los. El realisme capitalista també és, llavors, un reflex de la recomposició de diverses forces a la societat. No és només que la gent estigui persuadida de certes creences, sinó que les creences que tenen reflecteixen la manera com es componen les forces en la societat en el capitalisme contemporani.

«Modernització»

Probablement, el declivi dels sindicats és el factor més important en l’auge del realisme capitalista per a la gent corrent. Ara ens trobem en una situació en què tothom menysprea els banquers i el capitalisme financer i el nivell de control que tenen sobre la totalitat de les nostres vides. Tothom està horroritzat pel saqueig, l’evasió d’impostos i altres, però alhora hi ha el sentiment que no hi podem fer res. I per què ha crescut tant, aquest sentiment? Perquè realment no hi ha cap agent que intercedeixi en els sentiments de la gent per organitzar-la. L’efecte és que el descontentament pot ser generalitzat, però sense aquest agent es mantindrà al nivell de la desafecció individual.

Això també es converteix fàcilment en depressió, que és una de les històries que intento explicar al meu llibre, Realisme capitalista. Hi tracto l’associació entre la postpolítica, la postideologia, l’auge del neoliberalisme i l’augment consegüent de la depressió, especialment entre els joves. Anomeno aquest procés la «privatització de l’estrès».

No ho vull atribuir tot al declivi dels sindicats; els sindicats només són un exemple del que els darrers trenta o quaranta anys s’ha eliminat de la infraestructura psíquica i política de la vida de les persones. Tanmateix, en el passat, si el teu salari i les teves condicions empitjoraven, podies acudir-hi i organitzar-te, mentre que ara, si l’estrès a la feina augmenta, per exemple, ens animen a mirar-nos-ho com el nostre propi problema i a afrontar-lo des de la individualitat.

Hem d’afrontar-lo amb l’automedicació, amb els antidepressius, cada cop més receptats, o, si tenim sort, amb teràpia. Però aquestes preocupacions –experimentades ara com a patologies psíquiques individuals– no tenen realment les arrels en la química del cervell: resideixen en el camp social més ampli. Però, com que ja no hi ha un agent, un mediador, per a una classe que actuï col·lectivament, no hi ha manera d’abordar aquest camp social més ampli.

Una altra manera d’arribar a aquesta història és a través de la reestructuració del capital al final dels setanta i principi dels vuitanta, l’arribada del postfordisme. Això va significar l’ús creixent de condicions precàries a la feina, la producció just a temps, la temible paraula «flexibilitat»: hem de plegar-nos al capital, no importa el que el capital vulgui; se’ns exigeix que ens hi pleguem i ens hi plegarem. Hi va haver aquest tipus de directriu, però als anys vuitanta també n’hi va haver, almenys, d’altres: el neoliberalisme no es va limitar a colpejar als treballadors, sinó que va animar la gent a deixar d’identificar-s’hi, com a treballadors. El seu èxit va consistir a ser capaç de seduir la gent perquè deixés d’identificar-se i deixés de tenir consciència de classe.

El geni al centre del thatcherisme podria trobar-se en la venda de les cases municipals, perquè juntament amb l’incentiu directe de ser amo de casa teva hi havia la narrativa sobre el temps i la història, segons la qual Thatcher i la gent com ella volien fer-te la vida més lliure. S’oposaven als buròcrates centralitzadors fets a l’antiga que volien controlar la teva vida. Això implicava un aprofitament molt reeixit dels desitjos que havien crescut, particularment des dels anys seixanta.

Part del problema va ser l’absència d’una resposta de l’esquerra al postfordisme; es podria dir que, en lloc d’això, hi va haver un aferrament a la comoditat dels vells antagonismes. Vam interioritzar la història que hi havia un moviment obrer fort que depenia de la unitat. Quines n’eren les condicions? Bé, teníem el treball fordista, la concentració dels treballadors en espais reduïts, el domini de la mà d’obra industrial a càrrec dels homes, etc. La ruptura d’aquestes condicions va amenaçar a trencar el moviment obrer. Van sorgir una pluralitat d’altres lluites, cosa que va portar a soscavar el propòsit comú que el moviment obrer posseïa abans. Però aquesta mena de nostàlgia pel fordisme era en realitat perillosa: el fracàs no va ser que el fordisme s’acabés, sinó que no tinguéssim una visió alternativa de la modernitat per competir amb el relat neoliberal.

De fet, ara el neoliberalisme és el propietari de la paraula «modernització». Si se sent la paraula als noticiaris, és sinònim de neoliberalització. Cada vegada que hi ha una disputa –per exemple, al Royal Mail– la frase usada és de l’estil el «Royal Mail vol modernitzar-se, però els seus plans compten amb l’oposició dels treballadors». Però quan diuen «modernitzar», en realitat volen dir «privatitzar» i «neoliberalitzar». Ho vam veure amb el blairisme: els que volien «modernitzar» en realitat volien neoliberalitzar el Partit Laborista. Per descomptat, si t’oposes a la modernització, has d’estar desconnectat de la realitat i immediatament et trobes a la defensiva.

L’esquerra gairebé semblava que s’ho creia, i l’única manera de «modernitzar-se» era acomodar-se d’alguna manera al capital. Però l’error oposat era pensar que les coses podien continuar com abans, i això era un camí molt perillós. El repte consistia a idear un esquerranisme postfordista, un projecte que es va iniciar als anys vuitanta. Però aviat es va desbaratar, perquè qualsevol intent es considerava un simple plegament al blairisme, encara que no ho fos.

Educació

Hi ha més d’un camp concret en què el realisme capitalista s’aplica; la majoria de les anècdotes i conceptes clau que es van incloure en el llibre procedeixen de les meves experiències ensenyant a jovent de setze a dinou anys. Així que passem ara a la qüestió clau del realisme capitalista en l’educació.

Un dels trets centrals en aquest àmbit és l’«ontologia empresarial», com l’he anomenada, que és simplement la idea que les úniques coses que realment compten, els únics criteris que importen, estan relacionats amb els negocis. A l’àmbit de l’educació hem assistit a una difusió sigil·losa de les pràctiques, el llenguatge i la retòrica de l’empresa. I això s’ha estès a l’ensenyament, al tipus d’autocontrol i d’autovigilància que ara s’exigeix als professors.

Una de les coses que intento fer notar a Realisme Capitalista és l’estranya anomalia que es produeix: entre d’altres, sobre el neoliberalisme ens van vendre que ens alliberava de la burocràcia, que només s’hi obsessionaven els vells estalinistes i els socialdemòcrates malhumorats. Se suposava que el neoliberalisme eliminaria la paperassa. Aleshores, per què s’exigeix als professors que facin més tasques burocràtiques que en el punt àlgid de la socialdemocràcia?

Senzillament, perquè el neoliberalisme no té res a veure amb l’alliberament dels mercats i ho té tot a veure amb el poder de classe. Això es reflecteix en la introducció de certs mètodes i estratègies, maneres d’avaluar els professors i les escoles, justificades perquè suposadament augmenten l’eficiència. Doncs bé, qualsevol que s’hagi dedicat a aquest tipus  d’estalinisme de mercat –per encunyar una altra expressió–, sap que avui dia el que importa és el que apareix als formularis, independentment que es correspongui amb la realitat.

Va ser el Nou Laborisme que va accelerar aquest desenvolupament en l’educació introduint objectius. No és interessant que es presentés com l’antítesi extrema de l’estalinisme, però acabés reconstituint a escala formal els aspectes de l’estalinisme realment dolents (no és que n’hi hagués gaires de bons!)? El llenguatge dels objectius planificats ha tornat, com el retorn dels reprimits.

Atès que és evident que això no augmenta l’eficàcia, ho hem de veure com un mecanisme disciplinari, un sistema ideològic i ritualitzador. Si ets un professor assegut a casa omplint un munt de formularis plens de retòrica gairebé empresarial, l’endemà no faràs una classe millor. De fet, si et limitessis a mirar la televisió i relaxar-te, probablement hi estaries més ben preparat. Però les autoritats no són idiotes: ho saben, saben que realment no estan fent augmentar el teu rendiment.

Quina funció tenen, doncs, aquestes pràctiques? Bé, una és òbviament la disciplina i el control: el control a través de l’ansietat, el control a través de desestabilitzar la confiança professional. Aquestes coses s’emmarquen en el «desenvolupament professional continu», i això sona bé, oi? Sempre vols aprendre més, oi? I ara sempre tens accés a la formació. Però el que realment significa és que el teu estatus no està realment validat mai: estàs constantment subjecte a revisió. I és una revisió de tipus extravagant, kafkiana, perquè tots els criteris d’avaluació es caracteritzen per una vaguetat estratègica, per la qual cosa pot semblar que és possible acomplir-los, però en realitat aquest acompliment es pot ajornar constantment. El resultat és que els professors es troben en un estat d’ansietat constant, i l’ansietat és molt funcional des de la perspectiva dels que ens volen controlar.

En un segon nivell, es tracta d’un mer ritual ideològic, exactament del tipus que Althusser descriu. Per a ell, una bona part de la ideologia està constituïda pel ritual: només cal repetir les frases i, com diu Althusser, via Pascal, «agenolla’t i hi creuràs». És una frase molt ambigua. Significa «agenolla’t i hi creuràs després»? O que en l’acte d’agenollar-te ja hi creus? Crec que totes dues coses, però reforça la idea que la creença és realment el que és crucial del capitalisme. I una de les fonts d’aquesta creença és la contaminació de la vida pública i dels antics serveis públics per aquesta mena d’encantament i llenguatge dels negocis. Moltes persones consideren que el que els exigeixen a la feina és força ridícul i es pregunten per què ho han de fer. El realisme capitalista es confronta, mentre arriba la resposta: «Bé, ja saps, és com és ara. No hi creiem realment, és clar, però hem de tirar endavant aquestes coses».

Això és tot el que la ideologia necessita. No cal que hi creguis de cor: tot el que et requereix és que actuïs com si hi creguessis. A l’educació això ha estat crucial com a part de la manera com en veiem el propòsit. Avui dia l’educació la determinen les necessitats empresarials. Per descomptat, aquesta tendència sempre hi ha estat present, però ja gairebé no té cap contestació.

Deute

Hi ha moltes dimensions diferents del realisme capitalista a l’educació, però l’altra de clau és clarament el deute. La cosa interessant és que després de la falsa pau (suposo que es podria anomenar així), després del 2008, on no va passar res de realment significatiu en termes de manifestacions públiques d’ira, la primera manifestació real de descontentament va ser el moviment estudiantil del 2010.

Just abans que comencés, vaig dir a un amic que hi hauria alguna expressió d’ira per les retallades a l’educació superior, i ell va respondre que això no podia passar: era només «nostàlgia revolucionària» meva. No explico aquesta anècdota per reivindicar una visió profètica especial, sinó per il·lustrar el fet que la seva opinió semblava la realista: realment no hi havia hagut cap senyal que aquest enuig hagués d’esclatar.

Però va esclatar al final del 2010. Per què va ser així? Què és el que realment es discutia pel que fa a les taxes? És clar que la retòrica sobre el pagament del deute és ridícula, en la mesura que pot fer entendre el que sigui en aquesta economia nigromàntica que envolta les taxes universitàries. Sembla que al govern li costa més imposar aquest nou sistema, de tota manera, per la qual cosa en realitat el dèficit ha augmentat. Què és el que realment pretenien aconseguir amb aquesta pujada massiva de les taxes? Per mi és obvi que es tracta d’una altra versió de la producció d’un cert tipus d’ansietat: la població estudiantil havia de constituir-se de deutors.

Hi va haver un bon article de Mark Bolton, al New Left Project, en què argumentava que el deute és ara la categoria social clau en el capitalisme: el capital no necessita treballar de la mateixa manera que abans, però sí que necessita que estiguem endeutats, una font principal de la nostra subjectivitat.^[2] Què és el deute? També és capturar el temps, el nostre futur. Així que l’enfrontament amb els estudiants universitaris al Regne Unit és un exemple dramàtic del tipus de canvi que hem vist: una lluita per l’ús del temps.

Com era la universitat quan jo hi vaig anar? En primer lloc, no pagava ni un cèntim de taxes i, en segon lloc, rebia una beca de manutenció, amb la qual era possible viure realment si eres prou auster. En altres paraules, teníem aquell temps finançat fora de l’activitat frenètica de la feina. Dic això perquè ara la feina ha passat a ser simplement un mitjà per pagar els deutes.

L’article del New Left Project argumentava contra un ridícul llibre de la dreta tory, Britannia Unchained, que afirma que la Gran Bretanya havia estat encadenada, però que aquestes cadenes ja s’han tallat.^[3] Aleshores, com a resultat, quina mena de llibertat tenim? Podem treballar amb més afany i durant més temps, fins i tot més que els xinesos, perquè hem de fer una feina d’explotar-nos molt millor del que hem fet fins ara. Però la realitat de la feina és que no cobrem prou, i per això estem endeutats.

Aquest govern ha intentat moralitzar el deute. És anàleg a la ridícula afirmació que continua fent (el govern funciona d’una manera neurolingüística, creient que si es repeteix una cosa amb prou freqüència, esdevindrà veritat) que la crisi va ser causada per l’excés de despesa del Nou Laborisme, com un individu que ha sobrepassat el límit de les targetes de crèdit. Per descomptat, no va ser en absolut un error moral quan la gent depenia tant de les targetes de crèdit: era inevitable. I el que és més important, ara tota l’economia necessita que la gent s’endeuti: compleixen el seu deure envers el capital! Aquest deure passat envers el capital s’usa en el present com una nova raó per explotar-los encara més, per retallar-los els serveis públics i el nivell de vida. Faria riure si no fos tan grotesc. Però aquesta ridícula personalització del deute, com si fos un defecte moral, és el pa i l’aigua del realisme capitalista.

En relació amb això, hi ha la reducció de la quantitat de temps que es podria dedicar a finalitats diferents del tipus d’ansietat frenètica relacionada amb el món del treball. El llibre dels tories és en realitat part d’aquest intent d’imposar l’ansietat: al cap i a la fi, no treballem prou de valent. El que hem vist amb el govern de coalició és el tancament sistemàtic de l’espai on es podria fer ús del temps de manera diferent. Això té un enorme impacte en la cultura, perquè era dins d’aquests espais que es podia produir qualsevol cultura alternativa. Molts dels desenvolupaments clau de la cultura popular des dels anys seixanta els va facilitar l’espai proporcionat per l’estat de benestar, l’habitatge social, etc. Comporten una mena de finançament indirecte de la producció cultural. Amb aquests espais tancats, gran part de la cultura de la Gran Bretanya tardocapitalista és moribunda, miserable, repetitiva i homogènia.

Una altra de les paradoxes del realisme capitalista és la hiperregulació de l’aprenentatge a les aules, de manera que es bloca qualsevol desviació del programa oficial. Si surts dels estrets paràmetres del simulacre d’examen, els mateixos alumnes se’n queixaran. Preguntaran: «Això sortirà a l’examen?». S’inculca un enfocament teleològic estret, juntament amb una superinstrumentalització de l’educació.

Per descomptat, una de les coses que la direcció intenta fer introduint les taxes és crear una divisió entre estudiants i professors. Com que els estudiants paguen més en concepte de taxes, s’espera que exigeixin més dels professors. La direcció intenta amb força cinisme que els estudiants es comportin com a «consumidors ofesos» que haurien d’exigir més pels seus diners, però el problema és que gens d’aquests diners extra aniran a parar als professors. Conec un comunicat d’un alt directiu d’una institució d’ensenyament superior que diu que, després de la pujada de les taxes, «val més que ens preparem perquè els estudiants exigiran més». Això significa que els professors hauran de treballar més pels mateixos diners.

Estem junts en això?

Com és possible imposar-ho, tot això? Bé, només amb l’atmosfera ideològica general del realisme capitalista. Encara que no estic d’acord amb Paul Mason, el realisme capitalista ha canviat certament de forma en comparació amb abans del 2008. Aleshores tenia una qualitat optimista que declarava: «O t’uneixes a nosaltres o ets un trist perdedor que morirà bevent metamfetamina en una cuneta –si tens sort». Des del 2008, té una qualitat més desesperada, que és el que s’amaga darrere de la retòrica ostensiblement inclusiva d’«estem tots junts en això». En altres paraules, si no estirem tots junts, ens enfonsarem tots, cosa ben diferent de la implicació anterior que qualsevol que no pugi a bord serà aixafat pel gegant del capital.

Així que el to del realisme capitalista ha canviat, però les mesures dures s’han imposat ràpidament a causa de l’absència d’una alternativa. De fet, fins i tot és pitjor que això, perquè la forma anterior del sistema a què se’ns diu que no hi ha alternativa ara és impossible. No es pot tornar al capital anterior al 2008. El capital no té idea de cap solució a les crisis que van conduir al 2008. No hi ha cap garantia que es pugui posar fi a la crisi actual, perquè el mitjà del capital per mantenir els salaris baixos i la demanda alta era el mateix deute. Si es fa més difícil l’endeutament, què n’ocuparà el lloc? Això no té resposta, i clarament els apologistes del capital només fan escarafalls.

La seva única resposta ha estat l’estratègia de l’austeritat, que s’ha basat en gran part en l’oblit històric de per què es va introduir l’estat del benestar. Es va introduir no per la bondat i la generositat dels capitalistes, sinó com una «assegurança de revolució», perquè el descontentament generalitzat no desemboqués en una revolució. Ho han oblidat, i com a conseqüència pensen que poden continuar retirant aquestes xarxes de seguretat social sense cap problema. Els aldarulls de l’any passat ens permeten entreveure algunes de les possibles repercussions.

Què hi podem fer, aleshores? Bé, primer cal derrotar els anarquistes –només faig broma a mitges. És essencial que ens preguntem per què les idees neoanarquistes són tan dominants entre els joves, i especialment entre els universitaris. La resposta contundent és que, encara que les tàctiques anarquistes són les més inefectives per intentar derrotar el capital, el capital ha destruït totes les tàctiques que eren efectives, i ha deixat que aquest romanent es propagui dins del moviment. Hi ha una incòmoda sinergia entre la retòrica de la «gran societat» i moltes de les idees i conceptes neoanarquistes. Per exemple, una de les coses particularment pernicioses sobre algunes de les idees dominants dins l’anarquisme en aquest moment és la desvinculació de la cultura dominant.

Hi ha la idea, per exemple, que els mitjans de comunicació de masses són un monòlit inherentment corrupte. La qüestió és que són completament corruptes, però que no són cap monòlit. Són un terreny que en l’actualitat controlen efectivament els neoliberals, que es van prendre molt seriosament la lluita pels principals mitjans de comunicació i, en conseqüència, la van guanyar.

Una de les coses que impulso és la conscienciació sobre els mitjans de comunicació entre alguns joves; per exemple, Channel 4 solia tenir programes d’una hora amb un debat entre tres filòsofs. Ara Big Brother ocupa aquest espai. L’espai que abans ocupava el cinema d’arts europees ara l’ocupa Location, Location, Location.^[4] Si es volen veure els canvis polítics i culturals en la societat britànica dels darrers trenta anys, no hi ha millor exemple que Channel 4.

Per què? Perquè Channel 4 va sorgir com a resultat de tota mena de lluites dins dels mitjans de comunicació pel control de coses com el cinema, i la gent s’ho va prendre molt seriosament. Al costat de les lluites laborals dels vuitanta, també hi va haver lluites culturals. Totes dues van ser derrotades, però en aquell moment no era gens obvi, que ho serien. Si recordeu, els anys vuitanta van ser l’època en què va haver-hi pànic moral als consells de l’«esquerra eixelebrada» [loony left], i també va haver-hi pànic moral a Channel 4 amb els seus esquerranosos políticament correctes, que suposadament agafaven el control de la radiodifusió.

Això és part del que vull dir amb una modernitat alternativa, una alternativa a la «modernitat» neoliberal, que en realitat no és més que una tornada al segle xix en molts aspectes. Però la idea que la cultura dominant està intrínsecament cooptada i que l’únic que podem fer és retirar-nos-en, és profundament errònia.

El mateix passa amb la política parlamentària. No cal dipositar-hi totes les esperances, perquè això seria trist i ridícul, però, alhora, si no tingués sentit cal preguntar-se per què la classe empresarial gasta tants recursos a sotmetre el parlament als seus propis interessos.

De nou, la idea neoanarquista que l’Estat està acabat, que no necessitem participar-hi en absolut, és profundament perniciosa. No és que la política parlamentària aconsegueixi gaire per si sola: la lliçó objectiva del que passa si es creu que això és així va ser el Nou Laborisme. Poder sense hegemonia: això és el que el Nou Laborisme era. Però això no té cap sentit. No es pot esperar obtenir res amb només una màquina electoral. Però és difícil veure com les lluites poden tenir èxit sense formar part d’un conjunt. Hem de recuperar la idea que es tracta de guanyar la lluita hegemònica a la societat en diferents fronts alhora.

Atès que els moviments anticapitalistes que han sorgit des dels anys noranta, en darrera instància, no han aconseguit res, no han causat cap preocupació al capital, perquè ha estat molt fàcil ignorar-los. Part del motiu és el fet que han tingut lloc al carrer, sense entrar en la política del lloc de treball i del dia a dia. I això se sent llunyà per als treballadors corrents, perquè almenys amb els sindicats, malgrat tots els seus defectes, hi havia una connexió directa entre la vida quotidiana i la política. Aquesta connexió s’ha perdut, i els moviments anticapitalistes no l’han proporcionada.

Coordinació

Em sembla que ara la qüestió crucial és la coordinació, i tants debats sobre centralització o descentralització, verticalitat o horitzontalitat, ofusquen les qüestions reals, que són sobre quina és la manera més eficaç de coordinació contra el capital. La coordinació no necessita la centralització: perquè les coses tinguin un propòsit comú no han d’estar centralitzades. Hem de resistir les falses oposicions que sorgeixen de la manera com es narren les idees neoanarquistes.

Evidentment, tots els moviments anticapitalistes, fins i tot Occupy, han aconseguit mobilitzar el descontentament, però no han estat capaços de coordinar-lo de manera que causi al capital cap problema a llarg termini. Què podria coordinar el descontentament? I què podria convertir el descontentament ambiental en un antagonisme sostingut? La falta de sostenibilitat d’aquests antagonismes és part del problema que tenen. Un altre problema que tenen, i que la meva camarada Jeremy Gilbert ha plantejat, és la falta de memòria institucional. Si no tens res com una estructura de partit, no tens memòria institucional, i acabes repetint els mateixos errors una vegada i una altra.

Hi ha massa tolerància nostra al fracàs. Si haig de tornar a sentir aquesta citació de Samuel Becket, «intenta-ho de nou, fracassa de nou, fracassa millor», em tornaré boig. Per què pensem en aquests termes? No hi ha honor en el fracàs, encara que tampoc no hi hagi vergonya si has intentat guanyar. En lloc d’aquest eslògan estúpid, hauríem d’intentar aprendre dels nostres errors per reeixir la vegada següent. Potser les probabilitats s’apilen de manera que continuem perdent, però la qüestió és augmentar la nostra intel·ligència col·lectiva. Això requereix, si no una estructura de partit a l’antiga, almenys algun tipus de sistema de coordinació i algun sistema de memòria. El capital el té, i nosaltres també el necessitem per poder-nos-en defensar.

Traducció d'Ángel Camacho.
Correcció d'Alexis Llovet. 

Article que forma part de Contra el realisme capitalista, comunisme àcid de Mark Fisher

Notes:

^[1] Fisher, M. (2012), Weekly Worker, (1 de novembre).

^[2] Bolton, M. (2012), «Work isn’t working», New Left Project, (31 d’agost).

[3] Kwarteng, K., Patel, P., Raab, D., Skidmore, C., Truss, E. (2012), Britannia Unchained: Global Lessons for Growth and Prosperity, Londres, Palgrave Macmillan.

^[4] Programa de telerealitat.

Arxivat:

Mark Fisher