Manuel González Alba, editor i revolucionari

Els editors poques vegades són els protagonistes de les històries, són les mateixes històries en els seus recipients -els llibres- les protagonistes i, en segon lloc, les i els escriptors que els hi donen vida. Avui 6 d’octubre de 2024, a 90 anys dels fets d’octubre, data assenyalada en què les forces republicanes catalanistes independentistes i una part rellevant del moviment obrer van iniciar un aixecament per proclamar la República catalana sota el lideratge de Lluís Companys volem homenatjar una figura oblidada per la història, Manuel González Alba. 

Un invisible, militant del Partit Català Proletari, abans d’Estat Català i un dels primers editors a traduir el marxisme a la nostra llengua. Gràcies a ell vam poder tenir els primers textos de Marx i de Lenin en llengua catalana, entre molta altres publicacions d’autors nacionals i internacionals. 

Reproduïm a continuació el llibret d’homenatge que es va fer el març del 1936 per part d’amics i companys seus. Gent de gran rellevància com: Lluís Aymamí I Baudina, Ramon Fabregat, Joan Sales, Jaume Miravitlles, Joaquim Xirau, Ventura Gassol i Pompeu Fabra. En sis textos breus: Notes biogràfiques, L’intel·lectual, El ciutadà, L’heroi i El patriota i unes paraules finals del seu mestre Pompeu Fabra, aquests periodistes, escriptors, lingüistes i militants d’esquerres homenatgen la figura de Manuel González Alba caigut en combat defensant el CADCI davant l’exèrcit espanyol. 

Notes biogràfiques

Manuel G. Alba, era un home desconegut per les grans masses. Era un patriota anònim cent per cent. El recordem d’haver-lo vist algunes vegades al Cafè de la Rambla, on sempre arribava amb uns quants llibres sota el braç, amb posat tímid i amb uns ulls brillants darrere els vidres. Parlava poc perquè no parlava mai perquè sí. Els amics l’estimaven i el respectaven.

Fill de pare andalús i de mare catalana, Manuel G. Alba tenia trenta-vuit anys quan va caure per sempre més [en tenia 40, error d’Aymamí].

Havia nascut a Valls. La Gran Guerra l’atrapà a Marsella, on cursava els estudis de perit químic, que hagué d’interrompre. En tornar a Catalunya se sentí endut per un sentiment nacionalista abrandat. Durant la dictadura fou un dels primers conspiradors que es reunien a la Llibreria Italiana, amb Sandiummenge i altres amics. Fundà un periòdic clandestí –de caràcter nacionalista– que es titulava La cadena. Fou element d’enllaç entre els exiliats de França i els catalans d’ací. La nit de l’intent conegut amb el nom de Prats de Molló fou detingut al seu domicili, juntament amb dos familiars seus, per haver estat interceptat un telegrama comprometedor en el qual se li anunciava la imminència del cop. Estigué en aquella ocasió trenta dies incomunicat i després es passà dos mesos a la Presó Model de Madrid. Militant sempre de partits catalanistes, ingressà al Bloc Obrer i Camperol per creure que aquells no responien exactament als seus sentiments. Ingressà després al Partit Català Proletari. Alba era un xicot inquiet. En tots els moments de perill, sabé acudir al lloc que li assenyalaren. Llavors de l’intent de Galan i Garcia Hernández, Alba anà al Prat –amb la gent de Jaume Comte– per col·laborar a l’intent.

Manuel G. Alba era home d’una gran cultura. Era, però, per damunt de tot, un nacionalista convençut, i tot –intel·ligència, treball i, darrerament, la vida– ho posava al servei de Catalunya. Durant una bona temporada es dedicà a editar. Les Edicions Arc de Barà –biblioteca d’un gran interès polític i social–, foren obra seva. Fundà –en la seva dèria de catalanitzar-ho tot– la primera Guia Catalana de Ferrocarrils. Era, amb relació a l’idioma, un gran erudit, i Mestre Fabra el considerava com el seu millor alumne, a l’extrem que –Alba tenia els títols de mestre i de perit químic, aquest darrer obtingut a Terrassa– li havia confiat els cursos superiors de català de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i no hauria trigat a tenir una càtedra a la Universitat, car en les oposicions de professors de la Generalitat aconseguí el número u. La mort l’atrapà en plena confecció d’un Diccionari de barbarismes catalans que feia per indicació de Pompeu Fabra.

La vida d’Alba fou exemplar en tots els aspectes. Se cita d’ell, com a exemple, que, molt jove encara –era abans de la dictadura– havia fet testament deixant tot el que pogués tenir a l’hora de la seva mort, a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, per a la fundació d’institucions culturals. Darrere l’ideal –no pas darrere la política, perquè Alba no fou mai polític– va perdre una part de la seva salut i els béns materials que posseïa.

Era casat. Estimava la seva muller i els quatre fillets amb veritable passió. Més d’una vegada havia dit, però, que en el moment precís que el cridessin estava disposat a morir per Catalunya. Només ella –deia, referint-se a Catalunya– podrà arrencar-me dels vostres braços.

El dia sis d’octubre sortí de casa seva a les tres de la tarda. Sabé que Jaume Comte i els seus amics eren al Centre de Dependents, i Alba, que sempre havia sentit un gran afecte per Comte, se n’hi anà. Hi passà tota la tarda. A les nou del vespre, davant el caire que prenien els fets, donà un cop de telèfon a la seva muller.

—Ja pots estar contenta, que tot anirà bé. Estem esperant els veïns del davant, si surten veurem què passarà.

La seva muller li digué alguna cosa, alarmada. Ell respongué:

—El meu lloc és ací baix. Tu t’has de quedar a casa amb els nens.

Havent-li ella demanat que més tard tornés a telefonar, ell va exclamar:

—D’aquí endavant ja no hi ha res segur. És qüestió de tirar dret i procurar que no et toquin... Fes bé de petons als nens. Adeu, adeu.

Aquesta fou la darrera conversa que Alba tingué amb la seva muller. Poques hores després queia mortalment ferit, lluitant pel seu ideal de tota la vida. El seu sofriment no tingué límits. En tot moment, però, s’esforçà a aparentar serenitat i resignació. Preguntava per Comte amb insistència, com si la vida del seu amic i company el preocupés més que la seva. Morí després d’una agonia lenta i exemplar, sense saber que Comte era mort i amb la il·lusió que l’hora de la victòria s’acostava.

Pompeu Fabra, el seu mestre, comentà així la mort del deixeble predilecte:

—Si ell hagués pogut triar-se la mort, hauria triat aquesta...

Evidentment. Alba va morir com ell volia.

Lluís Aymamí I Baudina

L’intel·lectual

Crec que va ésser durant el període de la dictadura militar de Primo de Rivera que a manca d’altres entreteniments es va posar en el primer pla de les discussions periodístiques el tema de la intel·ligència i el caràcter. Van sortir a relluir un sens nombre d’antecedents històrics sobre el temperament heroic dels catalans o pel contrari sobre el seu tarannà acomodatici i assenyat al qual recolzava un munt d’aforismes i dites populars. El més curiós del cas, però, fou que per part de certs doctrinaris del catalanisme es pretenia oposar el concepte de la intel·ligència al de temperament heroic, que es procurava rebaixar pel d’instint primari. Si un desmentiment rotund volguéssim oposar a aquesta teoria, no caldria més que retreure el cas del nostre amic i company el professor Alba.

Aquells que vam tractar-lo íntimament sabem fins a quin punt s’agermanaven en l’Alba la finor d’esperit amb el caràcter heroic. I és que l’amic Alba, que era un apassionat dels temes gramaticals i de l’acció política, entenia aquesta d’una manera molt distinta de com l’entenen aquells qui de la posició que en diuen intel·ligència no en fan altra cosa que una habilitat que els permeti, si l’ocasió favorable arriba, d’assolir una situació avantatjosa sense riscar gaires coses. En canvi, per als altres, el reflex de la injustícia permanent es tradueix en una exaltació passional que esclata a la millor ocasió sense cap reserva mental ni cap especulació egoista.

Si les coses, per exemple, haguessin anat al revés de com van anar, l’amic Alba l’endemà mateix hauria reprès les seves explicacions sobre gramàtica catalana, mentre hauria contemplat amb el seu somriure com els “intel·ligents” acudien apressadament a situar-se entorn de les carrosses triomfals.

Heu-vos ací com en el cas de l’amic Alba, en el seu sacrifici heroic, veiem el símbol vivent del temperament revolucionari de la massa del nostre poble que no està renyit amb un sentiment intel·ligent i constructiu.

RAMON FABREGAT

El ciutadà

Ple d’aquell sobri orgull que dóna la consciència de posseir una part de la sobirania col·lectiva, Alba visqué atent i sensible a les més àrdues realitats dels nostres temps. Fou un ciutadà, en una època i un país on dissortadament els veritables ciutadans són l’excepció; no fou mai un polític, en el sentit corrent, gairebé desagradable, d’aquesta paraula tan malmenada.

Home dotat d’un esperit aristocràtic, sentia d’una manera molt exigent les més imperioses i refinades necessitats intel·lectuals. La seva inquietud el duia a interessar-se per tot; el mateix neguit espiritual que el dugué en els darrers anys de la seva vida a estudiar l’àrabic i projectar llargs viatges per l’Orient islàmic, el movia a interessar-se pels problemes de les grans masses empobrides i incultes d’Europa que li inspiraven una profunda pietat.

Fou un aristòcrata per la suprema elegància de la seva mort, com ho havia estat igualment en tots els detalls de la seva vida: tots els qui hem estat alguna vegada a casa seva, coneixem aquella agradable suggestió de bell interior catalanesc, aquella espiritual intimitat que havia format el seu ambient.

Si a Catalunya hi ha hagut marxistes, ha estat en gran part gràcies a les seves Edicions de l’Arc de Barà, que van donar a conèixer a la joventut catalana, en plena dictadura, el cèlebre Manifest Comunista del 1848 i altres obres fonamentals d’aquella ideologia. Però ell, íntimament, conservà sempre enfront del marxisme una mera actitud de curiositat intel·lectual matisada de simpatia. Els joves marxistes catalans trobaren en ell un amic benèvol i comprensiu, un protector magnànim –car era en gran part gràcies a l’ajut de Manuel G. Alba que podien aparèixer Alta Tensió, Front i altres periòdics avui malauradament extingits– però no un correligionari ortodox. Potser s’hauria llançat més totalment a aquestes idees de no ésser llur contingut materialista que no acabava d’adir-se amb les seves personals tendències. Perquè el seu esperit era fonamentalment religiós, en el més vast sentit d’aquesta noble paraula, per bé que no tingués res de comú amb els nostres fariseus, la pretensa religiositat dels quals no passa d’ésser un plebeu conjunt d’idees banals i materialitzades. Tot era en ell profund i personal; auster en els seus costums, molt exigent amb ell mateix, mai no pronuncià el més petit blasme contra les febleses dels altres. I estava tant per damunt de les petites rancúnies i les mesquines divisions, que va donar un bell exemple –potser no prou comprès de tothom– adherint-se a la vegada a tots els partits polítics que portessin l’empremta del doble ideal: la Nació i la Justícia.

Aquesta magnífica independència del seu esperit, deslligat així de tot dogma, era compensada per la disciplina de la seva vida –d’aquesta vida que s’ha manifestat, sobretot, morint. La seva íntima mentalitat aristocràtica el duia a malfiar-se de tot el que fos còmoda improvisació o simplisme barroer. Ell veia el camí del nostre Futur com una costa aspríssima que cal pujar, i defugia les dreceres de tots els fàcils separatismes que no menen sinó a la desintegració i al raquitisme territorial i espiritual. Somniava una Catalunya, per damunt de tot, gran. Assenyalava als pessimistes els grans camins que ens han de dur als pobles germans, i els infonia la seva fe en la futura unitat d’aquesta antiga Terra esbocinada. I la força integradora capaç de realitzar el miracle de la resurrecció en tants de pobles somorts com ens volten al Nord i a Llevant, a Migdia i a Ponent, ell la veia en aquestes masses populars plenes de vida i de vagues aspiracions ideals que agiten la nostra època, a ratxades, com una tramuntana. Ell, en el seu interior, creia equivocades certes actituds, poc madurs certs preparatius; però les ordres del seu Govern foren sagrades per a ell, i obeí sense perdre temps a discutir-les. Quin exemple magnífic d’humilitat i de disciplina, el d’aquest home, morint en compliment d’una consigna que íntimament creia inhàbil, quin exemple per a aquest poble nostre, tan bo, però tan anàrquic!

Joan Sales

L’heroi

Era una d’aquelles tardes grises de París; el sol, darrere la tènue cortina dels núvols, pintava d’un color groc de paper les cases centenàries de la gran vila. Jo passava pel Boulevard Saint-Germain camí dels Deux Magots, el centre amable i perfumat de chicorée de la nostra eterna i inofensiva conspiració. De sobte –davant meu– i caminant a grans gambades vaig percebre la figura gegantina de Martí Vilanova, acompanyat d’un altre home, jove, alt també, colrat del sol, obert de front i de mirada. Martí Vilanova portava a sota el braç un paquet voluminós i pesant. El seu esguard reflectia una certa nerviositat. Vaig afegir-me al grup cautelosament.

—I doncs, Martí, què passa?

—Anem a casa teva –em digué–. És necessari que ens deixis guardar fins a les set de la tarda aquest paquet. L’amic que m’acompanya (te’l presento: Manuel Alba) se l’ha d’emportar a Barcelona.

Arribàrem a l’Hotel Majory de la rue Monsieur Le Prince, on llavors jo tenia la meva residència. Pujàrem l’escala –de fusta, com gairebé totes les de París. Se sentien grinyolar els esglaons sota el pes de Martí. La propietària de l’hotel mirà el paquet amb desconfiança: el seu volum i el seu aspecte estrany no li deien res de bo. Jo, rient, vaig dir-li:

—C’est une mitrailleuse pour faire la guerre aux espagnols.

Martí em feu callar gairebé d’una plantofada. Agafant-me per l’americana, em feu entrar a la cambra:

—Animal!, per què ho has de xerrar?

I mentre jo no sortia de la meva estranyesa, apareixia sobre el llit, una vegada esquinçats els diaris que l’embolcallaven, l’esquelet brillant d’una autèntica metralladora!

Martí Vilanova donava sempre sorpreses per l’estil... Deu minuts després, l’enginy de guerra desmuntat i embolicat en forma de paquet inofensiu, Manuel G. Alba baixava les escales del Majory Hotel, prenia un taxi i pujava, al Quai d’Orsay, al tren que havia de conduir-lo a Barcelona.

És així com vaig conèixer el gran desaparegut.

Tres anys després de la tarda de la metralladora –que és així com la tinc catalogada en els plecs del meu record– establia una sincera amistat amb Manuel G. Alba.

L’Alba, de fet, no ha estat mai un militant de partit, però sempre ha lluitat per la mateixa idea fonamental: la catalanització del poble, dels estaments proletaris –indiferents sovint a l’idealisme patriòtic. És així que vaig tenir relació amb ell. Durant els dies lluminosos del 14 d’abril ens trobàvem junts al Pati dels Tarongers de la Generalitat, organitzant la milícia que havia de defensar les llibertats conquerides. Ens trobàrem dies més tard– dolorosament amargats– a la redacció de L’Hora demanant «ritme, ritme, ritme, armes, armes, armes». Ens trobàrem després, espectadors d’una apoteosi de la qual nosaltres havíem estat obrers anònims i ignorats.

Alba, però, continuava la seva missió. Publicava una biblioteca, les Edicions de l'Arc de Barà, on Rubió i Tudurí parlava de Més enllà del separatisme, Carrasco i Formiguera explicava les incidències del pacte de San Sebastián, Jordi Arquer traduïa els clàssics russos dels problemes nacionals: Lenin, Stalin, Bukharin; on, finalment, Carner-Ribalta esbossava –magistralment– la vida de Francesc Macià.

Aquell home de la metralladora publicava, ara, una biblioteca que era –per la justesa dels seus objectius i per la precisió dels seus trets– una arma molt més segura.

Passà més temps i ja completament identificats, donàrem vida a Front, del qual jo era director i ell editor generós. El setmanari naixia en el moment que l'Estatut passava al parlament d'Espanya. Férem la crítica violenta –però lúcida– de la seva gestació. Parlant del Tribunal de Garanties, diguérem que «la seva primera sentència seria per a empresonar Macià i Gasol» (érem l'any 1932, en plena apoteosi republicana). Proclamàrem a grans crits que les llibertats catalanes eren incompatibles amb un règim de reacció social i que –per tant– calia lligar el problema de Catalunya a la política general d'esquerres.

Durant la publicació de Front tingué lloc el complot Sanjurjo i encara recordo l'article vibrant que escriví Alba contra el general traïdor. El setmanari –però– tenia una vida econòmica migrada. Alba –amb quatre fills i sense mitjans importants– cobria tanmateix el dèficit, dèficit que aviat fou insostenible per a les nostres butxaques. El setmanari –després de batre's mig any com un lleó– plega les ales. Pel front ample d'Alba passà l'ombra d'una tristesa...

Ja no el vaig veure més!

Tothom qui ha conegut Alba, que ha vist la freda resolució de les seves conviccions, ha comprès que el gran patriota va morir de la mort que li esqueia: silenciosa, heroica.

Era un d'aquests homes d'aparença humil –que portava a dins l'orgull indomable de la seva consciència. L'èxit efímer el feia somriure. Ja sou capaços de morir?, devia pensar. Quina seguretat dona a aquests esperits la confiança en ells mateixos!

Per això ell parlava de De Valera, de Macià, de Masaryck, de l'alcalde de Cork amb veu familiar. Ell sabia que eren de la seva mateixa fusta i per pudor ni els admirava. Els considerava –simplement– homes. El propi dels temperaments heroics és aquesta discreció en les exaltacions entusiastes. Alba –en canvi– tenia una gran capacitat de menyspreu. De menyspreu silenciós, gairebé imperceptible en el seu somriure; de menyspreu que de seguida era indulgència.

Quan va morir, al peu del canó de les seves conviccions, quan va morir la seva mort terrible, dramàtica, vaig sentir dins meu les ungles de la desventura, i vaig recordar aquelles ratlles –dolorosament profètiques– que ell va escriure al pròleg del Francesc Macià, l'any 1931: «Formo part d'un sector que tot i romandre ara patriòticament silenciós, no ha desertat del seu lloc d'honor i constitueix la força irresistible amb què podrà comptar sempre Francesc Macià mai que la negra nuvolada immòbil torni a planar damunt del cel de Catalunya.»

Catalans: qui ha dit que el 6 d'octubre no ha donat herois?

En voleu un de més conscient, de més humà, de més terriblement lúcid? Catalans: la negra nuvolada immòbil descarrega les seves ires damunt de Catalunya. Alba –fidel a la seva prometença– morí. Deixà una vídua i quatre fills. Permetrem que els núvols que ell volia esbargir embolcallin la vida dels seus infants?

Poble català, la sang d’Alba et comana un deure: els petits orfes han de trobar, en tu, el pare que els manca. Tot el poble de Catalunya ha d’envoltar-los dels seus consells i del seu ajut. Els quatre fills han de créixer sense que les dificultats materials de la vida els facin baixar el front. Les cendres d’Alba ja són a la nostra història nacional. Que els seus fills siguin els fills de Catalunya!

Jaume Miravitlles

L’home

Poques vegades he tingut una impressió de dolor tan agut com quan vaig rebre la notícia de la mort de M. G. Alba. I no és que fos un íntim amic meu ni una persona amb la qual hagués mantingut en la vida una relació de contacte permanent i constant. L’havia tractat personalment poc. No tenia una idea clara de les seves conviccions concretes ni dels matisos de la seva ideologia. Però la seva actitud, les seves maneres, la seva compostura, la seva persona en suma m’havien produït una profunda impressió.

Entre les diverses vegades que he tingut ocasió de veure’l –per la seva professió, per motius editorials, etc.– una ha deixat en mi un record inesborrable. Jo donava un curs de Filosofia a l’Ateneu Politècnicum –al qual consagrava tots els meus entusiasmes–. Hi assistia un públic nombrosíssim i devot. I entre aquell públic, a poc a poc, gradualment, d’una manera insinuant i persistent, s’anava destacant una figura, un gest, una mirada. Una figura discreta i digna, un gest contingut i elegant, una mirada intel·ligent i plena d’espiritualitat. D’una manera gairebé imperceptible, la seva presència requeriria la meva atenció i exercia damunt meu una atracció insospitada. Vaig tenir la impressió que davant meu hi havia un home ple de dignitat i de caràcter.

La seva assistència assídua durant diversos anys va donar ocasió que entréssim en contacte personal. Algunes vegades sortíem plegats de l’Ateneu. Després el vaig veure en diverses ocasions esporàdiques... Sempre vaig tenir la impressió que davant meu hi havia un esperit ple de decòrum. Reservat, digne, fervorós a la vegada i contingut, la seva veu una mica tremolosa, revelava una dimensió de profunditat.

Per això, en ésser requerit per a escriure aquestes ratlles, m’ha semblat el més digne d’ell fer aquesta breu descripció del record inesborrable que en conservo.

Joaquim Xirau

El patriota

Les coses dels vivents són com aquests: mutables. No és rar, malauradament, veure homes, ahir, símbols d’una afirmació i, avui, negació la més rotunda, de si mateixos. Germana de l’eternitat, només la mort eternitza tot el que toca. Per això de tots els fets que han de tenir una projecció a la Història, l’únic que compta són els moments que aquella detura. Així el cop d’un pèndol que marca la fi d’un ritme complet que, una vegada donat, ja no pot tornar endarrere.

Home que aspires a la immortalitat, mira de viure una vida tal, que la mort no pugui sorprendre’t en cap moment que no en siguis digne, que els pobles, instint de perpetuar-se, compten els de la seva vida per les fites funeràries. Un cop de pèndol d’aquells per a la vida de Catalunya? La nit del 6 d’octubre, la de l'Estat Català, de la seva independència? No. La consagració de la nostra independència. Què sinó? El reviurem cada any amb aquella frescor sempre nova que tenen les coses, un cop entrades ja per camins d’eternitat. I com el reviurem? Per les fites funeràries també. De qui? Dels qui hi foren i hi seran ja sempre. Que als altres que també hi érem ens calen encara qui sap les proves de la vida i la de la mort que en dicti el darrer i suprem judici.

D’aquella República Catalana del 14 d’abril en tenim la llavor colgada a la tomba de Macià. La de l'Estat Català del 6 d’octubre, en les tombes dels patriotes Manuel G. Alba, Jaume Compte i tots els qui veieren encendre’s en aquella nit l’alba de la seva immortalitat.

Per això, avui, puc acudir, devot, a retre el meu homenatge a Manuel G. Alba, amic de l’ànima, en aquest llibre que ningú no ha de rebre amb més fervor que els mestres de Catalunya. A ells que, fidels a la nostra tradició, en són la veu que va fixant-ne la història, els cal la gesta de Manuel G. Alba. Només així podran fer arribar la nostra història a nosaltres que, anelles vivents com en som, hem de relligar-la als nous fets que espera Catalunya. I la sembra dels mestres aquesta vegada sí que trobarà el terreny adobat, que els infants la sentiran caure en el sol profund que en ells sensibles com són, degut obrir l’esglai d’aquella nit inoblidable.

No l’havia revingut encara de la gelor que em produí la sinistra nova de la mort de Jaume Compte, que la mateixa veu em donava, també per telèfon, la de la mort de Manuel G. Alba. Tota la sinistra mar d’amargor que s’abocà en els fets i records de la seva esposa, catalaníssima i exemplar criatura, i dels seus fills, tendres i encantadors infants, foren prou per a ofegar a dalt dels meus llavis unes paraules d’una meva d’angúnia tràgica assentiment que encara m’hi cremen ara: “Havia de morir així”.

Jo que l’havia conegut en els moments de màxima exaltació patriòtica jo que no l’havia trobat a mancar mai en cap de les conspiracions fallides; jo que l’havia sentit espiritualment al meu devora, a les hores d’exili; jo que l’havia vist afrontar sempre el màxim perill; jo que coneixia que ni les angoixes familiars econòmiques podien deturar-lo en el seu anhel de patriota lliure que com un ardor el devorava i se l’enduia, no en podia sentir d’altres de paraules per fatals i doloroses que fossin. Era la seva vida, amb tots els records que sentia arremolinar-se dintre de la meva ànima en revolta, que me les dictava, com una conseqüència també fatal no de cap destí orb, sinó de la seva voluntat de sempre.

En un combat de Catalunya i per Catalunya l’Alba no podia mancar a la primera línia de foc que havia de costar-li la vida. I voleu res més ple de sentit que tant ell com l’enyorat Compte anessin a morir en aquella Casa Baluard del més ardent catalanisme, el mateix, o tràgic atzar!, on, anys enrere, Francesc Macià havia proclamat ja l’Estat Català? Per a l’ardència de la seva joventut no hi havia brida prou forta que ell no hagués trencat, darrere aquella set de batre’s per la llibertat que no el deixava viure. I no per feblesa de consciència, ni per desarrelament de res, sinó per la vehemència amb què sempre sentí ell l’impuls del deure. Que, pare i espòs d’una tendresa admirable, l’obsessió que l’assaltà, en caure ferit de mort, fou el record de la seva esposa i dels seus fills. Aquesta és –que qui no hagi d’oblidar-ho, quan en sigui l’hora, no ho oblidi– tota l’herència que l’Alba llegà als seus: el conhort de saber que barrejà els seus noms amb el de Catalunya que ell, o cruel il·lusió!, dugué creure ja lliure.

Que aquella consciència del deure fou la que el menà en tot instant, ho demostren les múltiples activitats de tot ordre que sempre dedicà al servei de Catalunya. Sí, a l’hora del combat, fou el primer, també ho fou a l’hora del treball en silenci. Professor de català de la Generalitat, el número u, guanyat també en nobilíssima palestra, no sols es cenyí al compliment del seu deure com a professor, sinó que hi aportà sovint el zel d’iniciatives personals, de les més precioses que jo hagués rebut mai al Departament de Cultura i que ja el feien en hores de pau, com després en les de combat, un dels col·laboradors més fidels i eficients del Govern de Catalunya.

Manuel G. Alba, si en vida ens acompanyàrem sempre com a germans, a l’hora de conspirar com a la de construir, a la de vetllar les armes com a la de vetllar les nostres llibertats tantost naixents, no ens deixem, ara, que en vetllem ja el gran retorn amb la fe de les millors esperances! Que la teva presència tèbia i fidel, avui, conhort del nostre captiveri, ens sigui, a no tardar, viàtic de camí i claror de guiatge!

Ventura Gassol

Penal de Cartagena, 1 de desembre de 1935.

Unes paraules de Pompeu Fabra

Quan molts haurien cregut que ja en sabien prou i se n’haurien gloriat, ell veia clar que encara li mancava d’aprendre moltes coses per a poder dir que sabia bé el català i, modestament, m’ho confessava i em demanava que el guiés en l’aprenentatge de la llengua: poc temps després obtenia el número u en un concurs per a la provisió de vuit places de mestre de català. I, no satisfet encara, continuava estudiant i, sota el meu guiatge, treballava per aconseguir una formació lingüística que li permetés de col·laborar més eficaçment en l’obra de fixació i difusió de la llengua literària. Era un excel·lent deixeble, un bon company de treball, un bon amic: no cal dir com havia d’ésser-me dolorosa la seva pèrdua.

Però hi ha hagut encara, per a fer-me-la sentir més vivament, les circumstàncies de la seva mort: fou l’home que no vacil·là a afrontar la mort davant el que ell creu el compliment d’un deure; i l’Alba l’afrontava serenament valent, el que mai no havia fet parada d’ésser-ho.

Pompeu Fabra