Artículo

De Seguí a ‘Paronas’

L’emancipació cultural era i serà clau de volta de cada llibertat caiguda i reconquerida

David Fernàndez 16 maig 2023

De Seguí a ‘Paronas’

«Sé que la ruta és infinita, però sé també dels deserts inhospitalaris i dels climes insuportables, i amb l’esforç de cadascú i de tots urgeix que els travessem al més aviat possible»
Salvador Seguí, 1917, des de l’exili

16 de març de 1923. Avui fa tot just 100 anys que els carrers de Barcelona acollien, segons les cròniques de tots colors de l’època, una de les manifestacions més grans que la ciutat recorda d’aquelles dècades. Enmig del pistolerisme patronal –el terrorisme blanc del món dels diners contra tot avenç social– i en les prèvies de la dictadura de Primo de Rivera, 200.000 persones, obreres i obrers de totes les perifèries, acomiadaven Salvador Seguí, el Noi del Sucre, figura cabdal de la CNT i del moviment obrer del país. En realitat, però, acomiadaven el seu inseparable Francesc Comas ‘Paronas’, vidrier i també anarcosindicalista, que havia mort el 13 de març al Clínic i que havia caigut al costat de Seguí el 10 de març al carrer de la Cadena de Barcelona, sota les bales que feia temps que els perseguien. El funeral del Noi del Sucre va ser prohibit per les autoritats i el comiat d’en ‘Paronas’ va esdevenir una multitudinària manifestació d’afecte i rebuig, de protesta i resistència, que va transitar des de l’hospital fins al cementiri de Sants. Mirar avui la fotografia des de la mateixa ciutat –enmig d’una guerra, en plena crisi inflacionària, després d’una pandèmia, en l’auge de nous autoritarismes arreu– fa pensar.

100 anys pot semblar poc o molt. Depèn de la mirada, de la realitat feta mirall passada pel sedàs de l’ahir i del ressò de les passes. De Gràcia al cementiri de Sants, a l’Hospitalet, hi ha només una hora i quart a peu. De casa al nínxol de Francesc Comas. 100 anys en 75 minuts. Tan lluny, tan a prop, diumenge passat els vam recórrer per homenatjar en ‘Paronas’, en el marc del centenari de l’assassinat de Salvador Seguí. Un segle semblava més aviat poc quan qui prenia la paraula justa era la neta d’en ‘Paronas’, la Maria Àngels Ollé. Ens explicava que a casa aquells dies de març de 1923 –10, 13, 16– van quedar arrelats a la memòria per sempre. El 10 eren tirotejats, el 13 moria Francesc Comas i el 16 naixia la seva filla. La mare de l’Àngels, que és i serà sempre la neta d’en ‘Paronas’. Paraules de fa temps de Maria Mercè Marçal: «A vuit de març prenc camí / amb ulls mossegats de pena / ai, Seguí, / pel carrer de la cadena. / Cans i llops, les dents serrades! / Traïdors, les mans lligades! / Que surto per maleir / i la ira s’acarona / ai, Seguí, / pel carrer de la cadena».

No dubto que Picasso, Tàpies o Miró mereixin –2023, 2024, 2025– actes de centenari. Sí que sé que Seguí i ‘Paronas’ també els mereixerien. «Qui tenia por del Noi del Sucre?», ha escrit amb exactitud la periodista Sílvia Marimon. Qui en té por encara? Aquests darrers dies, encara des dels marges i amb un mutisme oficial notable i una discreció institucional impròpia, s’han succeït diversos actes veïnals i populars amb motiu de l’aniversari del doble assassinat, així com conferències reeixides i acurats reportatges periodístics. Una xerrada de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, plena a vessar, mentre la Model acull fins al pròxim dia 17 una exposició impulsada per la Fundació Salvador Seguí, que divendres passat va presentar el documental Salvador Seguí, història d’un anarcosindicalista. Allà, al costat de valuoses i lúcides reflexions de l’historiador Xavier Domènech, el bo d’en Jordi Martí Font hi recordava l’oblit estructural sobre què ha significat la CNT, i ho feia recorrent a l’humor càustic, sostenint que hi ha hagut tres grans organitzacions en la nostra història: el Barça, el club Super3 i la CNT. No li falta cap raó: la confederació va arribar a tenir una afiliació massiva de gairebé 500.000 persones abans de ser il·legalitzada per Primo de Rivera. Malgrat les tones de silenci espès que encara perduren i la raó d’estat que sempre l’ha combatut.

L’emancipació cultural era i serà clau de volta de cada llibertat caiguda i reconquerida

També diumenge passat, el món cooperatiu i el teixit alternatiu de Sants van inaugurar el passatge d’en Francesc Comas en un acte entranyable amb netes, besnets i rebesnets i a tocar del carrer Constitució on havia viscut. Un dels rebesnets, en Roger, duia posada la samarreta de les protestes d’Urquinaona del 2019. I allà, l’Ivan Miró –posem que parlo de Cambó– va recordar que alguns dels impulsors i artífexs d’aquell pistolerisme patronal català encara disposen de carrers i d’estàtues. I això que el balanç encara espaordeix: 168 sindicalistes assassinats, 82 obrers i 3 advocats d’un total de 424 morts –40 patrons, 29 policies, 29 encarregats– entre 1918 i 1923. A Martínez Anido, brutal repressor del moviment obrer, no se li va retirar la condecoració atorgada per la ciutat… fins a l’any 2019. I, en canvi, els militars d’avui, no els d’ahir ni els de fa cent anys, han prohibit i han denegat l’homenatge a Salvador Seguí que es volia fer a Menorca, al Castell de la Mola on va estar empresonat. Eloqüentment, un tuit de la Fundació Salvador Seguí ho resumia així divendres passat: «Si avui has treballat 8 hores en lloc de 14 (o de 16), potser podries guardar-te una estona per visitar a l’antiga presó Model l’exposició d’un dels principals responsables: Salvador Seguí Rubinat».

La prestatgeria, que sempre conserva i condensa història, memòria i futur, té fa temps un espai predilecte per a Salvador Seguí. De Huertas Claveria a Manuel Cruells, de Dolors Marín a Teresa Abelló, de Jordi Martí Font a Xavier Diez, de Pere Foix a Antonio Soler. Per sort col·lectiva, aviat hi tindrà també un espai ‘Paronas’. Perquè darrere de cada gran company que ha esdevingut referent imprescindible hi ha desenes, centenars, de grans companys i companyes anònims, tossuts i quotidians. No farem espòilers, però la recuperació de la figura de Francesc Comas deu molt –hauria de dir tot– a la família i al sociòleg i cooperativista santsenc Ivan Miró, que durant anys ha realitzat una llarga recerca que acaba de derivar, entre d’altres, en la novel·la Els vincles audaços (Manifest, 2023). Acaba de sortir del forn de la impremta contra el fum de tot oblit i aviat la tindreu a la llibreria del barri o la trobareu als ateneus. Aquells ateneus, aquelles biblioteques, altres educacions, que tant van impulsar els i les anarquistes del país, conscients que l’emancipació cultural era i serà clau de volta de cada llibertat caiguda i reconquerida, de cada dret esmicolat i reconstruït, de cada idea sepultada i renascuda. I ves, tot plegat, que a mi sempre m’ha impactat, emmudit i reviscolat que el 10 de març condensi alhora, memòria d’un futur anterior, l’assassinat d’en Seguí i les vacances de l’Ovidi Montllor. L’Ovidi, que durant un temps també va viure al carrer Constitució on va viure, en la pista de la vida i de la lluita, en Francesc Comas. Entre els revolts de la història, encara als carrers de les cadenes, i les brúixoles dels futurs que vindran, sia com sigui, gràcies, Ivan, i gràcies, ‘Paronas’.