Crònica de generacions polítiques que somnien

Una de les preguntes que habita a Els vincles audaços és si és possible establir un paral·lelisme entre el moviment polític de la segona dècada del segle XXI, i el de principis del segle XX, a la ciutat de Barcelona. Són comparables els dos moments? És viable, avui, la construcció d’una força política i popular tan potent com la que disposava la CNT de principis dels anys 20?

Ivan Miró ens acompanya per la carena d’aquesta reflexió amb una crònica novel·lada on s’entrellacen els dos moments històrics. Els anys 20 – o més concretament el període que va del 17 al 23 – té “Paronas” com a protagonista. Francesc Comas i Pagès, dirigent sindical i vidrier de Sants, és el fil conductor que ens explica la generació que va aixecar la gran CNT, va protagonitzar la vaga de la Canadenca, va patir el pistolerisme i la repressió desaforades, i finalment, va ser assassinat juntament amb Salvador Seguí. Al segle XXI, concretament amb els anys que van dels albors del 2015 fins al 2017, els encarregats d’explicar-nos la Barcelona contemporània són en Jonàs, la Djamila i la Judit, que seran la porta d’entrada a l’esquerra política barcelonina: l’aposta institucional, la lluita antiracista, la lluita feminista, i el moviment cooperatiu. Tot a Sants, a La Bordeta, a l’estimat barri de l’autor com a nucli central de la irradiació política dels dos períodes històrics.

Els vincles audaços és una novel·la, però la minuciosa recerca documental del passat, i el coneixement personal i militant del present, la fa una autèntica crònica tal com l’entenia Gabriel García Márquez: una novel·la de la realitat. Miró ja ho va fer a La revolta que viurem, i Els vincles audaços és la segona entrega d’aquesta història política d’unes generacions que, com es preguntarà un dels protagonistes de la novel·la, potser vam tenir la virtut d’irrompre quan ningú ens esperava.

Els esdeveniments se succeeixen al ritme trepidant dels dos moments històrics, i s’arrapen a la vida quotidiana dels personatges per explicar-nos les reflexions, misèries, fantasmes i esperances de cada moment històric. I és interessant com Miró aposta per presentar-nos generacions polítiques, en lloc d’adorar personatges concrets. El moviment okupa, el moviment feminista, el moviment cooperatiu de la ciutat, la lluita contra la guerra, el moviment anti-globalizació, l’oposició a la OTAN, el col·lectiu organitzat dels manters, o els CDR a l’1 d’octubre al segle XXI. I als anys 20, quan relata el Congrés de Sants de la CNT de 1918, que Ivan Miró descriu com la farga que rebla el metall del nou ordre obrer, és preciós el passatge on anomena alguns dels assistents. Per una banda, referencia alguns noms concrets dels 155 delegats que assistiren del total de 74.219 afiliats que tenia la Confederació Nacional del Treball de Catalunya en aquell moment, i ho fa recitant tots els oficis que la persona venia representant. En Josep Francesc, dels barbers, boters, carreters, escombrers, ferroviaris, metal·lúrgics, paletes, peons de moll, picapedrers, pintors, sabaters, semolers, i tipògrafs de Tarragona. En Miquel Mestre i l’Àngel Pallejà, dels agricultors, barbers, carreters, ferrers, fideuers, fonedors, jornalers, lampistes, peons d’indústria, rajolers, sabaters, serradors mecànics i tintorers de Reus (…).

Per altra banda, en aquesta imatge col·lectiva enlluernada per grans dirigents polítics com Seguí, Pestaña o Peiró, Miró hi narra el paper de les dones al moviment obrer, i acompanyant les vides trencades per la repressió de marits, fills, germans i companys de militància. En aquest mateix capítol, l’autor acaba preguntant-se on són les dones al Congrés de Sants replicant part del discurs d’en Paronas, on defensa que havien d’estar en condicions d’igualtat amb els homes. En un altre capítol que explica l’hivern del 1918, la novel·la ens descriu com les dones planten cara a la inflació desorbitada.

L’amotinament s’escampa fins a Gràcia, la revolta s’encomana arreu dels districtes obrers. Arriben les primeres detencions. Són setze dones, sobre les quals la policia afirma “que no hay ni una sola obrera, sinó que parece ser que todas son camareras de cafés-conciertos”. S’assalten carboneries. S’expropien magatzems. El mercat de la Boqueria és fortificat per la Guàrdia Civil. En els avalots, s’hi distingeix una militant coneguda per Empar Martí: és el pseudònim de Michaela Chalmeta, veterana insurrecta de 1909, cooperativista i fundadora de l’Agrupació Femenina Socialista de Barcelona.

L’altra pregunta de la novel·la és sobre l’amor i els vincles en un sentit emocional, en un sentit històric – quasi tel·lúric -, i també en un sentit polític. L’autor explora l’amor, i s’acompanya de diverses autores per preguntar-se sobre els vincles, els límits de l’amistat i de l’amor, o les formes pures d’amor a la vida i a les persones, que podrien ser exportades a noves formes de relació entre tota la humanitat. Un recorregut ètic i filosòfic que s’escola entre els capítols de la novel·la, i que cus l’encavalcament entre les dues èpoques. Per una banda, l’amor com a forma d’explicar la política i les organitzacions, i la militància política com a forma concreta d’amor. Aquest rerefons arriba al súmmum en un diàleg entre en Jonàs i la filla d’en Paronas, que no desvetllaré per no aixafar-vos el delit de llegir Els vincles audaços, però que explica l’amor entre generacions que comparteixen l’esperança d’un futur per la nostra gent i per tota la humanitat, posant com a principi ètic fonamental d’un projecte polític civilitzatori i emancipador, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.

Per altra banda, l’amor com una connexió històrica i tel·lúrica, que lliga els dos plànols de la novel·la, i que diposita en els personatges del present una espècie d’herència de fortalesa protagonitzada pels avantpassats. En Jonàs, la Judit i la Djamila són i s’expliquen, en funció de tots aquells i aquelles que les van precedir. L’autor viatja en el temps i juga amb Colòmbia, la Cabília, o les banlieues de París per lligar fils de lluites i resistències que habiten en els personatges, que donen sentit a les lluites del present, i que s’intercalen amb la història dels anys 20. Un calidoscopi de referents polítics i humans, que apuntala el moviment popular i social de la Barcelona actual, i que explica la ciutat i els seus neguits amb la tendresa de qui la mira veient les marques de resistència i contrapoder col·lectives.

La tercera pregunta, i potser la més intuïtiva, és sobre la similitud dels processos històrics i la reacció de les societats que els viuen. Els dos elements que, sense dubte, provoquen la formulació d’aquesta pregunta són la grip del 1918 i la inflació. És curiós perquè cap de totes dues apareixen en la vida dels protagonistes més joves de la novel·la, la pandèmia és 3 anys després del temps que habiten els personatges, i la inflació actual és del 2022, però qui llegeix la novel·la relaciona, automàticament, la ficció amb la realitat. I ho fa amb un bri de nostàlgia, comparar la vivència de la COVID 19 i l’actual forma – individual i penosa – d’afrontar la inflació, no té res a veure amb la gran CNT dels anys 20 a Barcelona. Ara bé, la nostàlgia pot ser, també, un far per a les generacions presents, en un moment històric i polític com l’actual. Els vincles audaços és una crònica de generacions polítiques presents i passades, un cant a l’amistat com a forma suprema de l’amor, i una narració de la vida present, que passa entre vincles.